dissabte, 4 de desembre de 2010

Altea, novembre 2010

Feia patxoca i impressionava l'escenari del Palau de les Arts, un palau que lliga molt més amb l'skyline de Benidorm, visible des de l'habitació, que no pas amb les cases blanques i els carrers costeruts d'aquesta ciutat de la Marina Baixa. A tots els carrers d'Altea es pot respirar el mar.  Vorejo la casa on el folklorista alteà Francesc Martínez i Martínez va viure, la casa Cervantes. 




Martínez és un dels nostres folkloristes més interessants dels Països Catalans. La seva néta, Carmelina Sànchez-Cutillas, fou autora d'un interessant llibre: Matèria de Bretanya. El guia ens porta per diferents racons i em confia que la serra Bèrnia guarda històries tan interessants com la serra de Portelles. Hi estic d'acord; ben segur que sí. I tots dos coincidim amb la necessitat de recollir aquest interessant material etnopoètic. 





Actualment el País Valencià té la sort de poder comptar amb una gran quantitat de persones actives i ben polifacètiques com en Joan  Borja, ànima d'aquest curs de Cultura Popular. Els "valencians del nord" n'hauríem d'agafar exemple d'ells. Però allà al Palau, amb aquells "catxirulos" penjats -anomenats així els anomenà l'escriptor  Víctor Gómez Labrado- què redimonis hi pintava un mestre d'escola que viu apassionat pels gèneres etnopoètics?
A mesura que les intervencions anaven succeint ho anava entenent. Jo era al IV Curs de Cultura Popular per parlar dels meus professors champions, aquests ancians de noranta anys que t'ajuden a aturar el temps amb les seves històries. Són històries que es perpetuen en el temps i que evoquen indrets concrets, topònims perduts. El punt on van  matar a la Guerra Civil de 1936-39, per exemple, un marquès tres vegades perquè havia nascut "amb camisa" (amb la placenta agafada) i, per tant, el marquès no s'havia de morir mai. És el pont que només s'evoca ara pel brugit d'una aigua acanalada que porta deixalles de plàstic i que davalla sota una portella metàl·lica però que és viu en la tradició per les seves llegendes. És aquesta cançó de batre que ara el guia entona i que em fa posar la pell de gallina i que em porta a la memòria les cantarelles de la meva padrina carbonera.  I dóna goig veure que  les nostres històries s'expliquen també a tants quilòmetres de distància  amb la nostra mateixa llengua.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada