dimecres, 8 de desembre de 2010

L'era de can Pardoi

Can Pardoi és un mas de Sant Miquel de Campmajor que es troba a mà esquerra del camí d'anar a Sant Nazari. En els mapes trobareu el nom del mas escrit com can Pradoi, però ningú de Sant Miquel us anomenarà aquesta casa amb aquest nom. Can Pardoi és can Pardoi.  Avui he vist el cadenat a terra i m'hi he arribat. I m'ha rebut el propietari, en Francesc Oliver, ben amable, que m'ha ensenyat el trull d'oli, molt ben conservat, i l'antiga tina, el forn de pa i la vella cuina. He escoltat amb atenció els comentaris d'en Francesc, que m'ha mostrat un roure centenari abatut pel pes dels anys i ara fet estelles, i el ferram, clavat a la paret, que ajudava a llevar la pell dels conills i aquesta creu d'una finestra, escolpida per foragitar els mals esperits. La porta de la casa encarada a la serra de Portelles demostra com els mestres d'obres sabien fer bé la feina. A la nit, el trencant d'aigües marca l'Estrella Polar. La situació de la casa és immillorable ja que té sol gairebé tota el dia.
Ha estat una història molt divertida, però, la que m'ha portat a can Pardoi. Me la contà en Tonet Riera i té com escenari un àpat d'una batuda. Els estadants de can Pardoi celebraven amb un sopar el final d'una batuda (es veu que batien més de deu vegades a l'any). I allà, els batedors van reptar a en Tonet Riera d'acabar-se els cargols i els talls de conills que havien sobrat. S'ho agafaven tots en broma. "Va, un duro si te'ls acabes...". "Jo un altre...". De mica en mica, però, les rialles van anar desapareixent quan els batedors van anar veient la determinació amb què en Tonet es menjava la cargolada. En Tonet sempre ha tingut un bon estómac i aquella nit va deixar amb un bon pam de nas a tots els altres batedors. Després va anar a can Bagot, i amb un estadant d'aquest mas es va estirar a sota d'una figuera -avui ja desapareguda- a fer la digestió tal com faria una serp. Allà, estirats, fins que les campanes de l'església de Falgons els van despertar.






I avui, abans de marxar, m'ha semblat escoltar la fressa de coberts dels batedors de can Pardoi i m'he detingut a observar aquella era, ara plena d'herba, aquesta alfombra verda que guarda les lloses a on en Tonet i els seus amics van batre un dia d'agost, de cares a la serra de Portelles. I de baixada, he pensat també en l'arsenal de remingtons del temps dels carlins descobert a can Pardoi durant la Guerra Civil de 1936-39 darrere una pedra que "tomejava". La majoria d'aquelles armes van anar a parar a mans dels emboscats de la serra de Portelles. He pensat també en mossèn Corcoy, amagat aquí, i de les misses que s'hi van concelebrar d'amagat. I he davallat el camí satisfet, cap a casa, joliu tal com ho féu en Tonet ara fa una colla d'anys enrere després d'embutxacar-se uns quants duros en una memorable juguesca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada