diumenge, 13 de març de 2011

El primer Maià

Excursió cap a Santa Magdalena, guiats per la Mercè Mundet. El dia és clar i lluminós, ben diferent del d'ahir. Vora el camí fangós molts de nosaltres ens entretenim a buscar espàrgols. L'excursió no és gens fatigosa, es nota que portem "mainadassa", que diria en Pito Cavaller. Des de Jonqueres el paisatge és impressionant i l'Empordà sembla una alfombra desplegada des d'aquí dalt. Vora l'església sorprenc l'Engràcia Rigall, una  dona que alimenta una colònia de gats amb uns petits talls de carn. Ella viu a can Florit, al costat de can Terrats. Dues cases que ara tothom coneix per Santa Magdalena però que en el seu temps van tenir aquests noms que ara ja ningú pronuncia.  "Hi ha dies que puja força gent. N'ha vingut molta de gent, estrangers, demanen cases per llogar.Té nassos que Lliurona tingui dos mestres i que a Maià no hi hagi escola...". L'hi pregunto si alguna romeria s'aturava a Jonqueres per anar a la Mare de Déu del Mont i ella em diu que els de Crespià passaven per aquí. Antigament s'aturaven aquí i feien una menjada amb les cireres que recollien dels marges de casa seva. Els de Crespià clavaven els brots al terra com si volguessin deixar senyals del seu pas. De fet i en línia recta, es contempla Pedrinyà, l'altre punt d'aturada dels romeus de Crespià.
L'Engràcia em descriu el noi que ahir rondava aquest indret amb un caçametalls. Buscava monedes a prop d'aquest poblat ibèric situat davant de l'església. "Van fer l'església amb les pedres d'allà. Aquell va trobar algunes monedes que em va ensenyar...". Diuen que aquest fou el primitiu poble de Maià. De fet, l'Engràcia ha trobat molts talls de ceràmica a prop de casa seva i és llegenda que a Jonqueres hi ha enterrats dos "candeleros" de plata. De l'església, a més d'una figura animal molt interessant que segurament representa un primat, destaca la imatge de Santa Maria de Jonqueres. En temps de la guerra van estimbar les campanes del campanar de cadireta i van amagar aquesta bella imatge amb molta palla. El nen Jesús, recte, fa que la marededéu es corbi per poder-se aguantar, un fet que es repeteix amb altres figures d'alabastre que he vist. L'Engràcia ens ensenya santa Magdalena, una petita imatge que no té punt de comparació amb la bella imatge de l'altar. L'església destaca per la seva altura, un fet que es repeteix en alguns masos d'aquí la Garrotxa amb pahisses i badius ben alts. "Es veu que van fer l'església amb dos parts" diu la dona.  L'Engràcia recorda haver escoltat històries d'apareguts, de la màgica dels capellans i també històries de Por. "Una vegada gratant el meu uncle va trobar un cossi molt gros, pensàvem que havíem trobat l'olla d'or, però no hi havia res... D'històries de llops no n'he sentit pas, i de guilles no n'hi ha pas aquí; a Tosquers (Dosquers) es veu que sí que n'hi ha".  Tornem cap a Banyoles amb el convenciment que, tal com va escriure Pere Vayreda, tenim un patrimoni que no sabem valorar prou bé. A quatre passes de casa, el paisatge ens sorprèn amb petites joies com Santa Magadalena o Santa Maria de Jonqueres. I nosaltres el desconeixem de manera sorprenent de la mateixa manera que evitem, malauradament tan sovint, entaular conversa amb persones tan agradables com l'Engràcia Rigall. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada