diumenge, 6 de març de 2011

Manyac


Avui hem deixat el cotxe vora cal Rei, al costat del camí que porta a can Tista i a can Montguix. De cal Rei queden només quatre parets esgavellades, les runes d'una casa petita però manyaga situada ben bé al peu d'un camí on davallaven els qui vivien al barri de les Barraques de Porqueres. Hem seguit el camí que encara conserva algunes d'aquelles pedres on els matxos i mules traquetejaven. Avui, la claror, gairebé primaveral, lluentava els xalions de cada costat. En llocs de baga, però, de tant en tant havíem de saltar una bassa.  La família caçava espàrgols i s'embardissava amb aquells arítjols que tu tallaves pels conills de can Castellar. Jo he mirat la casa on vas néixer, -en aquella calina, que deies tu-, ara amb vinyes que reviuen l'origen d'aquelles barraques que la gent humil de Banyoles va començar a construir a ponent de l'Estany, dins els dominis de can Sotirà, per guardar-hi aquelles eines amb què treballaven les vinyes. La fil·loxera s'ho va menjar tot... Aquestes barraques que segons em vas dir es van anar convertint en petites cases. Petites però manyagues... Hem baixat el camí on aquella batzegada del carro et va fer caure aquell cavallet de joguina que va quedar amb tres potes. I llavors el camí es feia costerut cap a casa teva i allà he vorejat els marges on la teva mare es va amagar per sorprendre't a tu a i a en Vicenç, vestida de Rei d'Orient, d'una manera senzilla però manyaga. "És la mama" -va dir en Vicenç quan la va reconèixer... 
Hem enfilat l'altre camí i a dalt  d'un pi he descobert aquesta branca atapeïda de fulla que la gent coneixia com escombra de bruixa. I he recordat que quan et vaig portar fins a puig Clarà amb el meu Citroen Saxo encara penjava de l'arbre i llavors he evocat aquella dona, la Montguixa, a qui la mainada de les Barraques feieu la guitza etzibant-li: "Montguixa, tres pams de pixa!" I ella s'hi tornava i responia: "Poseu-vos-la al cul!".
I hem enfilat el camí, envoltats de flors de savuquer. I hem descobert en un camp l'illa verdosa de can Pa Beneit. Allà on el barder i les figueres amaguen les quatre pedres d'aquest mas manyac, però ara espatllat. Allà he memorat el conflicte que van tenir els de cal Ferrer amb el rector de Porqueres, per disputar-se les perdius que venien a l'abeurada del mas. I he pensat en què el topònim d'aquest mas espatllat potser té una relació amb el clot del Sant Pare, i potser evoquen una persona devota, un personatge que segurament ara només podem memorar amb un parell de topònims. M'imagino que la porta de can Pa Beneit estava encarada cap a la Mare de Déu del Mont, cap aquesta serralada que avui descobreixo pintada de blanc, que retalla l'horitzó i que em fa respirar fondo i que m'allunya dels esgarips i de la cridòria de la gent que puja de la banda de Banyoles.  A prop del corriol que puja a puig Clarà descobreixo un tapís de romaní florit i me'n tallo un broc, me'l poso a la boca per notar la seva olor.  I dalt el mirador observo la carretera que serpenteja cap a Sant Miquel i allà descobreixo els dominis de la teva infància. Les vegades que devies grimpar per aquests turons... I memoro aquella bicicleta amb la qual anaves a can Magí de Santa Eugènia, pedalejant baixades i pujades, aquell esperit que et feia matinar per anar a treballar en unes hortes que ara avui són carrers i blocs de pisos. I dalt del mirador descobreixo aquell estany que travessaves a cavall d'un soc, avui vestit de color turquesa. Des d'aquí dalt es veu petit i manyac. I aquí fullejo el cabàs d'històries que em vas regalar. Un llibre que porta la teva veu, sense censures. Un llibre manyac que guarda totes aquestes imatges que avui he vist de cal Rei a puig Clarà.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada