dilluns, 20 de juny de 2011

Llamp que em partís!


L'últim dia que vaig anar a can Gifre en Lluís Castellot nesprava tomateres. En Lluís, de cognom, es diu Lluís Soldevila però quan es va casar va anar a viure al Castellot. També li podríem dir en Lluís del Corral, perquè l'home va néixer al Corral de Falgons. En Lluís nesprava tomateres: és a dir, clavava amb parsimònia les canyes i les lligava amb la destresa que només tenen els bons hortalans. El verb nesprar no el trobareu a cap diccionari. I, llamp que em partís, caldria fotre una bona nespra a aquests filòlegs que fan diccionaris i que no escolten la veu de persones com en Lluís. A la primera de canvi, en Lluís ja en deixa anar una: "Llamp que em partís...", que és l'exclamació, el senyal d'identitat d'aquest home. Escoltar en Lluís és escoltar la gent que no ha parat mai de treballar i només cal observar els dits de les seves mans per corroborar aquest fet. Parlar amb en Lluís és evocar les tragines que van desfilar per davant del Corral i desempolsegar els records de l'avi que va anar a Cuba, aquell que va desgranar records tendres a Faigelles per tal que li obrissin la porta. Parlar amb en Lluís és recordar la pastora de Montner, aquesta figura de pedra que els estadants de Falgons contemplaven en uns cingles, avui, plens de barder. Amb ell aprenc que hi ha terra que pot ser "reganya, que té mala llet, que li podries posar el peu al cim i que no s'engrunaria", que aquell personatge és "repelós", que aquella patatera és "renadiua", és a dir, que ha nascut per ella mateixa i que campa solitària i independent. Recordo les nostres primeres trobades i ara, llamp que em partís, me n'adono que aquest somriure que em regala en Lluís cada vegada que em veu no té preu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada