dimecres, 20 de juliol de 2011

L'amic absent

Aquesta setmana fa un any que en Xico Coll ens va deixar, aquell home valent que feinejava aquest hort vora el rec de Guèmol. Recordo que l'any passat feia molta calor i que en Xico ja havia rebut els primers avisos que la intrusa volia apoderar-se d'ell i emportar-se'l. Ell, però, valent, agafava l'aixada i anava cap a l'hort a cavar patates. De tant en tant jo el descobria descansant en un vell tronc. Una vegada el vaig trobar  assegut a terra, suat de dalt a baix. Al final, el cos l'hi deia prou, però ell, tossut, continuava anant a l'hort perquè el seu lema era no rendir-se mai. Hi ha un dia, però, que ens hem de rendir, que el cos ja no pot més, que tot se'n va, que res deu tenir importància, que tot plegat és un fart de res...  A vegades ens arreceràvem a sota del magraner i fèiem petar la xerrada. Jo, amb prou feines l'entenia, però l'anava a veure per ajudar-lo i per recordar-li que el nostre projecte seguia endavant i que ben aviat el llibre amb les seves paraules es publicaria, aquest llibre que no va poder llegir mai però que va escoltar amb interès a la font de can Gifre. Em penso que en Xico va saber que la seva veu no s'apagaria mai, que en cursiva i dins un munt de pàgines, les seves paraules ens acompanyarien per sempre més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada