dilluns, 1 d’agost de 2011

Jaume Farriol

Trobo un professor d'Institut, fill de Banyoles, a una llibreria. Li mostro el llibre que compro: Una vegada era jo: memòries de nen per a gent gran, de Jaume Farriol.
-A casa els pares el tenen, però aquest el vull per mi, el coneixes?
-No, no sé qui és aquest Farriol...

A casa rellegeixo el llibre d'en Farriol, l'autor de Banyoles vora el llac i les seves primeres pàgines em recorden la magnífica obertura de Camí de Sirga, de Jesús Montcada, la vella Mequinesa que s'enderroca:

Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l'ensulsiada d'escales, trespols, envans i revoltons, l'esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s'esfrondava sense remei.

En el seu llibre Farriol contempla l'enderroc de la casa on va néixer:

Quan van retirar la runa i van netejar el solar, van quedar retallats contra les parets mitgeres la forma i el color de les habitacions. Ell, un dia, hi va passar. No sabia que tot s'havia consumat i es va aturar, impressionat per la visió. Es va estremir, colpit per una emoció difícilment explicable: com si el buit que deixava la casa s'hagués ficat al seu interior. Al carrer de Sant Martirià, al número sis, havia quedat un espai lliure, com si n'haguessin estirat una tallada, de la mateixa manera que es treu la d'un meló: un esvoranc en la continuïtat del carrer, pujant per la banda dreta...

No és greu que un professor d'institut no sàpiga qui era en Jaume Farriol. El més greu és que un fill de Banyoles no el conegui. Hauria de ser obligatori a l'Institut llegir Camí de Sirga i Una vegada era jo. Hauríem d'ensenyar molt més a valorar els records, les vivències i les històries que la gent anònima ha llavorat. Ho diu en Farriol citant Walter  Benjamin a l'inici del seu llibre:

És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres.

 I hauria de ser obligatori per tots els marrecs dels instituts banyolins desfilar pel carrer de Sant Martirià i arribar-se a la casa on va néixer en Rossendo Palmada i ballar davant la seva casa nadiua una de les seves sardanes i recitar un sonet a la casa on va néixer en Salvador Oliva, al mateix carrer, i aturar-se a contemplar les fotografies de la festa del carrer i llegir la descripció que l'Aguirre i en Miquel Rustullet en fan a Repics de festa amb bona ploma. I desfilar pel carrer de Sant Martirià tal com els nostres avis ho feien en aquells seguicis que, de Santa Maria passant pel carrer de Sant Antoni, davallaven cap al vell cementiri. I aturar-se a la font de les Ànimes i llegir els articles que l'Anton M. Rigau va dedicar a aquesta font i el costum d'aturar-se a beure un glop d'aigua per memorar els que se'n van.  I recordar la llegenda que l'any 1884, en Joan  Bru Sanclement va recollir d'una dona de Banyoles i que explica l'aparició d'un burro amb el llom allargat i que guarda trabucades de les nostres carlinades.  I descobrir l'antic parc de bombers i la ferum de sang de l'antic escorxador i contemplar les figures de la creu de terme, clavada vora can Teixidor del Terme i pujar fins al Convent Vell vorejant l'antiga rajoleria,  ja desapareguda, aturar-se a Vora Calenta a descansar o a recollir flors i entendre que els dos florentins que van portar les relíquies de Sant Martirià van entrar a la vila pel camí que ara ocupa el carrer de Sant Martirià, un carrer a on va néixer un senyor escriptor de Banyoles, en Jaume Farriol, aquell home que va entendre que sant Martirià amunt el món es descabdellava preciós com una bella panoràmica de l'estany.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada