divendres, 30 de desembre de 2011

Can Turró de Lió

El meu besavi, en Jaume Turró, va portar el rem de can Lió de Turró. Molt abans que el seu fill es casés amb una noia de can Nyiga, una noia de la plaça de les Rodes. En deien can Nyiga perquè antigament hi havia viscut un sabater, conegut per en Nyiga. En Jaume fou afillat de l'Hospici perquè els de can Turró de Lió no tenien fills. Després en van tenir, però en Jaume ja era tan estimat i considerat per la família que bé prou es van estalviar de tornar-lo.  És un plaer anar a fer la volta a l'Estany i passar per vora la casa on van néixer els meus avantpassats, i saber que en Jaume era paborde de Santa Llúcia i que va untar d'all el cap del seu fill, per enxerinar-li el mal que hi tenia i que així el donguessin per inútil i s'estalviés d'anar a fer el servei. En Jaume, com a bon pare, volia de totes totes que en Joan no anés mai a servir aquells sàpatres uniformats que portaven a gent pobra i treballadora, a gent senzilla a desastres com el de Cuba, de l'Annual o del Monte Arruit. Però el més divertit d'en Jaume Turró, que l'eleva gairebé a un mite familiar de la meva branca banyolina és l'anècdota que avui m'ha confessat la meva tia àvia, la Lola Turró Sitjà. És la següent:
"L'avi Jaume era un home molt espavilat i treballador. Un dia va portar Sant Martirià cap a l'església de Porqueres. I es deia, la família ho deia, que es va girar al sant i li va dir:
-Si no plou et cardo a l'aigua!"
Vet aquí una anècdota que reviu un home senzill, i la devoció ancestral banyolina de portar les relíquies del nostre sant patró vora les aigües del nostre Estany. Llarga memòria a en Jaume Turró i a tots els qui han llavorat anècdotes semblants!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada