dijous, 26 d’abril de 2012

Les Rodes

Tots necessitem un paisatge sentimental al qual aferrar-nos. Un paisatge que ens parla, que ens posa la pell de gallina, que ens amaga secrets. És el paisatge que han trepitjat els nostres avantpassats. Aquells que ja no hi són, però que sembla que intuïm la seva presència quan hi passegem, quan tresquem pels carrers, turons, places on ells van xerrar, plorar i estimar. Jo tinc dos paisatges sentimentals. Un agafa un meandre del Borró i arriba fins a Tortellà, passa per can Patorra i enfila el camí de la Mare de Déu del Mont. Les meves arrels paternes són garrotxines, de rosari i pistola amagada. De fugida cap Olot. És un paisatge desconegut, erm de records.

L'altra paisatge sentimental el trobo a la plaça de les Rodes de Banyoles. A can Nyiga.  És un paisatge diferent. Un paisatge urbà. És el paisatge sentimental més proper, el que més coneixo. Sense haver-hi estat em sembla veure el besavi traient la semal amb els fems per portar-los als camps de l'horta d'en Díez. Em sembla escoltar el xec, xec, de les estisores dels gitanos de can Xabó o els ramats de can Canova. Aquells xais que trobaven sempre aquelles ovelles sense equivocar-se de mare. Aquelles vaques que sortien cap a l'abeurador totes soles. Els de can Gifra del carrer de la Barca aixecant el puny.  La meva àvia simulant un desmai davant del meu avi, perquè baixés del camió que se l'emportava voluntari cap a combatre aquelles feixistes que havien desembarcat a Roses. Al final, res de res, tots els camions van haver de girar cua perquè no s'havia produït cap desembarcament. El Canarias (aquell vaixell feixista que un submarí republicà va enfonsar i que es troba representat en una escultura del pont Major de Girona) només havia bombardejat la costa catalana. També recordo la Por que va fer sortir la germana de la Maria Soley amb un caliquenyo; i la Magdalena Aulina i el cotxe del metge Bofill. I el rebesavi fent de paborde i portant Sant Martirià a l'Estany per demanar una bona estapatxada. I en tinc molts, de records de les Rodes. Un cabàs que evoca aquesta vella fotografia on no hi manquen bèsties ni persones.

En temps de vacances sembla que molta gent té la necessitat d'agafar l'avió, de comprar-se una guia exòtica, de buscar la felicitat a les quimbambes. A mi no em cal. Si camino per la plaça de les Rodes m'imagino la meva besàvia amb aquell fus enfilant el fil de la meva felicitat. Sí, una parca romana amb davantal i mocador.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada