diumenge, 17 de juny de 2012

Tirar-se a l'Estany

 Avui, quan he portat a veure el meu fill a veure la final del campionat del món de  triatló, he pensat en totes aquelles persones que s'han tirat a l'Estany, no pas per guanyar medalles i campionats sinó per protagonitzar l'últim acte de les seves vides. Un temps ben diferent del que hem viscut avui, amb l'Estany ple d'esportistes d'elit, periodistes, voluntaris, entusiasmat públic, polítics a la tribuna amb barret de palla i la pesquera Marimon i Santa Rosa ocupades per la organització d'aquest esdeveniment.
Ara fa una colla d'anys enrere, quan molta gent de la vila no sabia nedar, anar-se a tirar-se a l'Estany era sinònim d'anar-se a suicidar. La crida de l'aigua fou per a diversos banyolins i banyolines l'última imatge abans d'abandonar aquest món. L'any 1900 Sanch Nova publica una notícia ben tràgica: "La setmana passada un vehí d'aquesta, después d'haver-se begut oli de vitriol, (acíd sulfúric) se tirà a l'estany. L'home estaba ab una gran misèria..." Un any més tard, una dona coneguda a la vila com la Tomata, fou trobada morta, ofegada a l'Estany, entre "Lió y ca'n Murgats". El diari no porta el seu nom, només el seu motiu, la Tomata. Una funesta tradició, la d'aquesta vila, la de batejar els seus ciutadans i ciutadanes amb malnoms sovint ben ofensius.

L'avi d'en Jaume Farriol fou també un d'aquests banyolins que es va tirar a l'Estany. I en Jaume  ens ho comenta en el seu llibre: Una vegada era jo. Memòries de nen per a gent gran (2003) de manera magistral, amb aquella sensibilitat que només persones que dominaven la ploma com ell ens ho podien fer. 






El llibre val la pena llegir-lo. Si teniu ànima banyolina us recomano de tot cor que l'aneu a comprar i que el llegiu sense presses. Heus aquí el paràgraf que em va emocionar en el seu moment quan el vaig llegir i que avui, quan observava aquests iron men que nedaven, pedalejaven i corrien a tot drap vora l'Estany he volgut memorar. 

L'estany, a vegades, té un color gris plom i és ras i brillant com una safata metàl·lica. En dies d'hivern, quan fa fred de valent i l'aire del nord és una fina làmina d'acer entre cella i cella, i caragola les orelles fins a fer mal, la gent hi passa pels volts capbaixa i arronsada. Llavors, l'estany esdevé una superfície inhòspita. Hi ha dies humits que el sol té dificultats per travessar el paravent de boires baixes que el cobreixen. No abelleix d'anar-hi a passejar i es converteix en un espai retirat i sense presències humanes. Abans, en aquell temps que va morir l'avi, la gent no hi anava a fer esport ni gaires passejades perquè tenia altra feina i els dies grisos i turmentats per rampells de tramuntana, tot el vol de l'estany era un desert gent hospitalari. Va ser una matinada d'aquestes, inclement i solitària, quan encara no havia sortit el sol, que l'estany va veure morir l'avi. I durant molt de temps, els de casa seva no s'hi van acostar més.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada