divendres, 24 d’agost de 2012

El pare Mariver





Tothom qui em coneix sap que tinc ànima camosina. A Camós hi vaig passar la part més tendra de la meva infància. Els meus pares eren mestres del poble, i jo vaig viure uns quants anys a la casa del mestre. En aquell temps no teníem vàter i sempre que havíem de fer les necessitats utilitzàvem una petita comuna situada a tocar l'escala. Tot el que anava a la fossa  femava l'hort que teníem a tocar l'escola dels nens.   

Aquest estiu l'Arxiu  Comarcal del Pla de l'Estany ha posat a disposició de tothom el fons de mossèn Verdura, el pare Mariver. Haig de subratllar que aquest fons és a l'Arxiu gràcies a que un servidor el va donar, l'any 1997. Feia poc temps que havia mort mossèn Verdura i vaig preguntar a mossèn Fluvià de què se n'havia fet dels papers del mossèn. Es va donar la casualitat que mossèn Fluvià havia substituït a mossèn Verdura a Camós en les funcions religioses. "Vine el dia que hi vaig a fer missa, i et deixaré la clau de la rectoria".  Així ho vaig fer. Encara ara sabria descriure com vaig trobar la rectoria. ¿Us podeu imaginar la caiguda de Constantinoble, el Sacco di Roma  o el saqueig dels bàrbars de la Ciutat Eterna? El mateix, en escala petita, va succeir a Camós. Mossèn Verdura, que era un home que tenia molta cura de les seves coses no s'ho mereixia. No senyors! A Camós més d'un espavilat hi va anar a rapinyar i a emportar-se el que va voler...

  Tot el terra de l'estudi de la rectoria era ple d'objectes trencats, papers rebregats i esperdigats. D'aquell naufragi en vaig recuperar diverses bobines, caràtules dels seus cassets que el mossèn elaborava de manera artesanal, un númerador ràpid fabricat amb les seves mans, un parell de ventiladors petits i destartelats, i, oh, sorpresa, un plec dels guions radiofòncis de mossèn Verdura. Vaig entregar el que vaig creure més interessant a l'arxiver Josep Grabuleda. 



Numerador ràpid, enginyat per mossèn Verdura.

Jo crec que és bo dipositar en serveis públics com l'Arxiu aquest tipus de documentació. No crec en la dispersió de materials en arxius de tipus privat. És més, crec que tots els ciutadans tenim el dret moral de fer créixer el nostre Arxiu públic amb aquella documentació que té relació amb la nostra comarca. 

Del pare Mariver en guardo alguns records, que em porten sempre les seves cançons i aquells singles que escoltava a Camós. O aquells  murals foscos amb què el mossèn penjava amb un cordill per ensenyar doctrina. La seva música em fa reviure la meva infància: la baixada de terra de ca la Pitotoua: el lloc on vaig aprendre a anar amb bicicleta, els xiprers i soldats que trobava vora aquesta casa, la vegada que el meu veí (un galiàs que ho arreglava tot sovint amb els punys) va matar un gat despistat d'una pedreda, la font de Salt Dalmau, la de Santa Teresa, en Tago i els seus gossos banyant-se al Revardit, la maqueta amb fullola de l'escola de Camós, la vegada que vaig descobrir els esgüells d'un porc que degollaven a can Serra, el racó de l'armari on el pare guardava segells usats pel Dòmund,  l'olor nauseabunda d'un cavall  mort exposat en una fossa a prop de Santa Magdalena de Novas, un animal exposat a sol i a serena. En Salvador Serra, l'avi Vadó, a qui molestàvem cantant "En Serra de la Verra...", les coques de sucre, la senyora Lionor despatxant darrere el marbre del taulell, el forner amb la mobylette carregada de feixines, el barber que esperava clients assegut a la cadira i de cara a la plaça, observant com el temps s'escolava lentament. Els nens que jugaven a guanyar terreny amb ferros i que sabien que jo no sabia dir la "r" i que per això sempre m'aturaven i em deien: "Àngel, digues, un carro carregat de rocs passa per la carretera i fa carric, carrac...". I els seus somriures i riallades que jo no entenia mai... El meu pare portant ampolles de llet amb el sis-cents a una família necessitada de dalt la muntanya, la meva àvia amb davantal a la cuina de l'escola al costat d'una colla de nenes que l'ajudaven. Les mongetes seques i l'hamburguesa dels dimecres, els colors variats dels globus del bateig del meu germà petit. Els duros que van volar cap a la Plaça... La tia Nita que venia a ajudar a casa. El pont de can Milleres i la vegada que el riu Matamors es va desbordar i que no es va emportar el sis-cents de casa per miracle. Les siluetes gegants del pessebre davant l'escola. La competició que feia amb la meva germana de comptar tots els arbres de Nadal que anàvem de Banyoles a Camós. La vegada que vaig anar a captar bateig a cal Mestre Coix... 
A Camós vaig descobrir que la vida era amarga i dolça a la vegada, una barreja de gustos, olors i colors ben variada. 


"Quan arribi al cel, arribaré a casa meva", cantava mossèn. "Quan arribi al cel, arribaré a Camós", canto jo. Nostàlgia de la meva infància... 

Una cançó del pare Mariver.

2 comentaris:

  1. Ostres Àngel, m'ha agradat molt aquesta entrada teva al teu bloc. Opino el mateix, hi ha records de la infància a Camós que difereixen, però n'hi ha d'altres que són calcats, diria el mateix. M'ha fet gràcia tot el que comentaves de mossèn Verdura perquè el cap de setmana passat en parlàvem a casa amb el meu cunyat arran de la foto de mossèn Verdura que hi ha en el programa de l'Ateneu. Ens vam interessar per la figura de mossèn Verdura perquè jo el recordo molt. Fins i tot quan la meva germana i el meu cunyat van celebrar el 25è aniversari de casament els hi vaig preparar una trobada amb tota la família a l'església de Sant Vicenç de Camós i vaig fer un discurs on recordava la figura de mossèn Verdura, el pare Mariver, que va ser el que els va casar.
    Estava pensant fer una entrada al meu bloc parlant del pare Mariver i m'he trobat amb la teva. Et felicito pel que vas fer amb els objectes que vas trobar a la rectoria de Camós. Crec que és una figura que s'ha de reivindicar. Si m'ho permets inclouré la teva entrada al meu bloc.

    ResponElimina
  2. Hola Rocío, pots incloure aquesta entrada al teu bloc sense cap problema. I merci per les teves paraules.
    Àngel

    ResponElimina