diumenge, 25 d’agost de 2013

Fill del firal

A Banyoles els gitanos de can Xavó van esquilar mules i eugues a les Rodes durant molts diumenges i van fer emprenyar els devots de la vila, aquells que pregonaven que calia seguir la llei de no feinejar en dies festius. La feina del diumenge, el dimoni se la menja. També es va queixar algun veí molest pel pèl que aixecaven quan esquilaven en dies de tramuntana. Els gitanos de les Rodes tenien les seves creences pròpies. Tot i ser unes bellíssimes persones i no moure mai murga, però, els seus treballs dominicals no van ser mai ben vistos. Una notícia a Vida banyolina (11.2.1923) ho comenta: 


Altre abús es comet a la plaça de les Rodes els diumenges, esquilant animals, amb lo que, a més de no observar el descans dominical, resulta que en dies de vent, és molt lo que’s molesta als veïns i tranzeunts.

Era el temps en què els carros de fems encara es trabucaven a ple carrer, gairebé sota els porxos de la Plaça.  Aquell temps en què els tractants de bestiar tragaven vi com un fenent mentre els jugadors de catxo botzinaven i cardaven tabola a l’abeurador, als hostals de la Plaça i als Turers. Aquell temps en què els alets de la Plaça i de les Rodes trapellejaven per tota la vila i se les fotien a cops de roc.
-Poiosos de les Rodes! Mal llamp us esquenapeli!
Les Rodes sempre ha estat l’espai marginal al qual Magdalena Aulina va voler ordenar i instruir. El nostre firal. Allà on el tuf del bestiar sempre ha estat present. L’indret de Banyoles més proper a la torba de l’estany. Els xaix i ovelles que la campaven per la plaça i les vaques que anaven a abeurar soles a l’estany marcaven cada dia un itinerari ple de tifes. No hi vaig néixer però em considero fill de les Rodes, de can Nyiga.

-Nyiga, Nyinguet, aixeca el camp i posa’t dret!

Per això tot el que es cou en aquesta plaça m’emociona. I també em sap greu aquesta pàrquing mal dissenyat i l'estat actual de les Rodes. Aquest espai no guarda cap plafó que recordi les activitats d'aquest firal. 

 Les classes més humils de Banyoles hi van viure, a les Rodes. A prop de l’Estany,  allà on hi havia cuinats la Barca, hi va néixer el meu avi: en Pepet Gifra. I amb ell comença el meu Macondo i tots els meus Aurelianos Buendía banyolins. 

I al final del carrer, l'Estany, i la resta del món al darrere.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada