diumenge, 27 d’octubre de 2013

Puig Montner



Una  boira espessa acotona tota la vall de Sant Miquel. Golany sembla el Far, el mascaró de proa de la Vall de Campmajor. Els amics de Sant Miquel de Campmajor pugen a puig Montner, aquest volcà apagat que tenim al costat de Golany. Durant anys la gent d'aquesta contrada va traginar per aquests corriols de muntanya sense saber que el Montner era un volcà: l'únic volcà que té el Pla de l'Estany. No per aquest fet, però, van ser més desgraciats i menys feliços...
 
Aquest escriptor festiu s'ha apuntat a la sortida, és clar. 

 Els camins són fangosos i cal anar amb compte allà on poses el peu. Els senglars estan contents amb les nombroses basses i piscines que tenen en aquest país humit i embardissat. Diuen que a cada bassa hi ha una pedra enfonsada amb la qual s'hi refreguen els porcs a mena de massatge. Avui hem coincidit amb la colla de Sant Miquel que va a cacera cada dissabte. En Pito Cavallé era qui dirigia tota l'operació. Ells anaven cap a Guixeres mentre que nosaltres hem enfilat cap a Falgons. Arribem a Bastarra, la casa on hi va viure en Pericus, àlies "Paupadones", l'home que s'amagava a les cambres de les cases veïnes per palpar la mestressa adormida.




El lloc es feréstec i apartat. La vegetació deixa un marc per descobrir la vall, clara, i el Mont, al fons. Enfilem cap al Montner. Abans, però, esmorzem al collet de Bastarra, un indret on hi ha una petita fita que ens recorda les fronteres termals. Pel camí trobem ja algunes pedres volcàniques. Anem per bon camí. 

 

 

 
 

Des del mirador del Montner, i amb molt de compte per no estimbar-nos, observem el paisatge meravellós que se'ns obre al davant. Des del Montner és possible obirar les dues valls, la vall de Campmajor i la vall de Mieres. Entre aquestes pedres creix l'orella d'ós, una herba que serveix també per a fer ratafia. M'ho va ensenyar la Maria Coll, "la Maria dels Alls". 


 

 
En una clariana veiem el Llebrera i el Collell. Hi ha pocs indrets a la vall que es pugui veure el santuari tant bé. La serra de Ginestar, la barrera natural que, segons la llegenda, aïlla la vall de Sant Miquel del pla de Banyoles es descobreix molt nítida. A mà esquerra, Sant Julià del Mont. Vora el cingle creix una moixera de tons platejats. Caminem en un sòl volcànic.Algunes bombes volcàniques van arribar es veu fins a la Mota. Aquí he vist vàries places carboneres. En Quim de les Ermites ben segur que va carbonar en aquests paratges. Parlar d'ells és evocar els maquis, Rocacorba i el carbonar. Els plecs de Golany davallen com un llençol rebregat i verdós cap a la vall. La bardissa s'ho menja tot. Les siluetes dels excursionistes contrasten amb les de les aulines entortolligant-se cel amunt.
 

 
 
 
Pugem el puig Montner. Algú ha tingut el detall de plantar cartells de fusta pirogravats per informar als excursionistes. El país és ple de gent trempada que ens regala detalls de manera desinteressada. Dalt el Montner, en una clarianda envoltada de roures i aulines, l'Elisabet Saus ens explica alguns detalls del volcà. 
 
"L'activitat eruptiva del volcà de puig Montner es va caracteritzar per l'alternança de fases estrombolianes i hidrovolcànica. L'activitat estromboliana es caracteritza per l'explosivitat fruit de l'escampament del gas barrejat en el magma, generalment de composició bàsica."
 
Tornem, sense pressa. Arribem al collet de Portelles. Aquí no puc de deixar de pensar en les nombroses històries de bandolers que em van explicar els meus amics de noranta anys. Als lladres que esperaven agotnats el moment precís per robar els que venien de la fira de Sant Lluc d'Olot. Me n'adono que fa estona que estic caminant pels molts indrets mítics que apareixen en el llibre "Quin món tan perdut! Històries d'en Xico i d'en Tonet", el meu darrer treballa. Un llibre ple d'històries pouades en la memòria de dos amics que ja no són entre nosaltres. Baixem cap al Corral, i allà, en les runes d'aquest mas en Lluís, "pitit, pitit", "La mare que em va parets!" en Lluís Soldevila, que va néixer en aquesta casa "manyaga". Des de l'entrada de la casa descobria a les roques de Montner la figura de pedra d'una pastora, una pastora que filava amb un fus i que pasturava el seu ramat. La figura de pedra era un referent pels veïns i per la gent de la casa  per tal saber l'hora que els raigs de sol marcaven a la pedra. I al voltant d'aquesta figura de pedra s'explicà una llegenda que segurament té nombroses semblances amb la història de Roca Pastora del Mont. Ara, però, ningú no la recorda aquesta història. 

I vora el Corral trobem la font que em va referenciar en Lluís i ens enfanguem, perquè el Corralot sempre ha tingut molta aigua. Ara és ple de tubs abandonats i l'indret abandonat és força descurat. I tornem cap als cotxes tot passant per can Baldirot. I llavors veig l'avi Baldirot, el forçut herculí de Falgons capaç de recórrer grans distàncies amb grans pesos a l'esquena. I torno a casa esgotat, però content per trepitjar el paisatge d'un món perdut que estimo i que viu amb mi. No és diferent de tal com me l'havia imaginat. Aquesta excursió em corrobora com val la pena creure en aquest projecte de recuperar la memòria de la nostra gent. Avui no he parat d'escoltar el cant del tudó i la veu d'en Xico i d'en Tonet: "Dolcíssim Jesús, quim món tant perdut!" 


 
 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada