diumenge, 18 de gener de 2015

Amb en Joan Cisteller

Ha plogut amb llevantada d’ençà de la meva trobada amb en Joan Olivas, a la passada tardor. Després d’aquella trobada vaig escriure aquest text que va quedar oblidat a l’ordinador i que ara cal recordar. Joan, mestre, això és per a vostè!




“Sempre que hi trobo llum entro a l’estudi d'en Joan Olivas de cal Cisteller del carrer Major. No m’ha costat gaire convèncer a la dona d’en Joan per emportar-me’l cap el restaurant Set-U. Junts havíem guanyat un dinar en un concurs dels Amics de la Puda. Qualsevol s’atreveix a dinar sol podent tenir un comensal com en Joan d’acompanyant. És un autèntic privilegi dinar al seu costat i escoltar-lo i participar, també, de la conversa.  El dinar ha estat molt agradable. Als seus vuitanta-nou anys en Joan ens regala bocins de memòria i posa noms a molts personatges i històries del passat.
 Hem parlat de nombrosos temes que ens interessen a tots dos. Així, a la conversa, ens hem entaulat amb en Maurici Garcia Dorca, en Lei. En Joan ha recordat que en Joaquim Hostench té una poesia en el seu llibre Esbarjos dedicada "A l’amic Eudald Garcia (Lei) amb motiu d’haver agafat pescant amb canya un salmó de regulars dimensions". 

En Lei, el simpàtic Lei,
tot pescant de bona llei
va agafá un peix com un xai;
al saber-ho, va dir en Pei,
no m’ho haguera cregut mai.

Quin un, el nostre Hostench, poeta xiroi i popular!

Jo he evocat en Pedrera de Mata i les cançons d’en Joan Oceller...

Si voleu criar un bon porc
de cols no li’n doneu pas...

En Joan ha evocat els anys quaranta, quan en Maurici, membre de la SGAE, sabia burlar la censura. Moltes obres de teatre amb títols castellans acabaven representant-se en català. D’en Maurici Garcia recordo un poema que li va dedicar en Pedrera de Mata per a fer propaganda de la companyia Covadonga:

Aquest any altra vegada
vull tornar assegurar
la collita a Covadonga
perquè no em vull exposar
que caigui una pedregada
i em deixi quasi pelat (...)

(...) trobareu en Maurici Lei,
expliqueu-li el que passa
i ell us donarà remei.
Poseu-li confiança
ja podeu estar segú
que en Maurici Garcia
no ha enganyat mai a ningú.

En Joan Saubí em va confessar una vegada que en Maurici havia jugat amb el Barça en un temps en què els clubs de futbol eren molt “Atlètics”. En Maurici i en Pepet Freixa, també treballador de l’Ajuntament, van ser membres de la Secció Recreativa del Centre dels Catòlics. En Maurici va fer de “Borrego” dels Pastorets i “mastegava” el castellà d’una manera molt peculiar.  En Joan té també un record per en Vilanova, autor d’una obra impecable: L’Hereu Riera, manuscrit que va il·lustrar de manera detallada l’Antoni Maria Rigau. Són anys en què els personatges femenins eren representats per homes. No era ben vist que les dones fessin teatre. La secció recreativa va tenir el vist-i-plau dels censors el dia que es va posar a representar -de manera involuntària i sense saber-ho- l’obra El divino impaciente, una obra de Pemán, autor del famós Cara al sol. Així, el cartell i el programa de l’obra El Misterio del bosque acabava esdevenint El Misteri del bosc a dalt de l’escenari.
De mica en mica la Junta dels Catòlics s’inmiscuïa massa en els assumptes de l’Agrupació Teatral i així va néixer una nova companyia. 
En Joan evoca les hores que va fer per anar a Arbúcies a veure la seva muller, i el poc temps que tenia a vegades per a festejar. Històries d’amor com les seves sempre m’humitegen els ulls. La seva dona em diu que es va enamorar d’en Joan via epistolar i recorda les cartes que li va escriure. Només ells dos sabran ara la dolçor que tenien aquelles cartes...
Parlem dels Amics de la Puda, d’aquest petit miracle i de l’excel·lent rebuda per part dels banyolins d’aquest grup. Repassem també històries d’en Tago, la Teta Forra i altres personatges banyolins. En Joan pateix i recita com si es tractés d’una oració el tall final de l’última escena dels Pastorets. Entre bambolines del Teatre Municipal l’acompanya la seva neta, la Mercè, que li dóna la mà per acompanyar-lo quan l’escenari s’enfosqueix i per ajudar-lo a caminar i perquè els cables traidors no se li entortolliguin com serps als peus.

Recordo la dèria escriptora d’en Joan i els seus pseudònims: en Florenci, en Galán, en Crispí, en Xalió de Dalt, en Xalió de Baix, autors que van cobrar vida a les pàgines d’Horizontes. En Joan no té mandra per escriure. Quina sort que tenim els banyolins...

En Joan també ha escrit algunes obres de teatre, una d’elles Els ben trobats fou premiada i representada per diverses companyies a diversos indrets. Es tracta d’un grup de jubilats que representen un munt de situacions picaresques i divertides. Moltes d’aquestes obres s’han escrit a l’Estartit, indret on tradicionalment estiueja. Un altra obra seva parla d’una família banyolina en temps de Felip II. En aquesta obra hi apareix mossèn Baldiri Rexach, autor de les Instruccions per l’ensenyança de minyons, el nostre compedi de la Il·lustració del Pla de l’Estany.

En Joan se m’emociona quan memora en Jeanneu en Jean Coll, un imminent doctor de l’Institut Pasteur, el seu pare, en Josep Coll Tubert, era el seu oncle, germà del seu pare. I la mare, la Maria Prat. En Joan em diu que va entrevistar el seu oncle Coll. I continuem garlant. Del franquisme i l’any en què en Tago va emplenar la Plaça de banderes espanyoles i de cartells amb el lema: “25 años de paz”. I recorda la història d’en Barba i d’en Jesús, i d’una fotografia amb en Saguer. I més memòria i més obres per recordar, com l’obra d’en Joaquim Muntanyola Ronyons de recanvi.

En Joan em confessa que a vegades ha alterat algun final  d’alguna obra teatral. I estic segur que l’ha millorada per bé. I ara obrim la capsa dels personatges banyolins, amb en Cérvera i la Carme Coll. Per a la Teta Forra, en Joan era l’únic treballador del banc que podia veure. “No n’hi cap que valgui un duro, només aquest” va dir en un dia memorable a dins del Banc Central de la Plaça  Major. En Joan tenia paciència amb la Carme Coll quan aquesta es desembutxacava una pila de monedes i les agrupava en diverses rastelleres com si fossin soldats en formació. “Qui va cremar la camisa de la Forra?”, li pregunto. “Es va dir d’aquella penya de Vuit i Pico, ja n’hauràs sentit a parlar. Aquells garlaven i fins i tot van baixar les escales del passeig de la Indústria amb cotxe”.

Des de les cases de Corea a Canaleta en Joan ha recorregut Banyoles pam a pam. Ho vaig comentar a la Trini Mateu després de descobrir l’àlbum de tots els personatges banyolins populars que va immortalitzar el seu pare: “Hem de portar l’àlbum a en Joan Olivas i en Saubí i averiguar qui es qui. Poca gent coneix tanta gent i ells dos són la memòria del nostre poble.”

En Joan estima el terròs, els carrers i la gent de Banyoles. Memora quan treballava al banc. La gent, per no pagar-me, em deia: “Ja pagarem”, per dir que ja passarien pel banc a pagar. La nòmina d’impagats sovint augmentava fins a fer-se costosa. En Joan evoca la Por (ho va fer en algun article de Xisca de Gardi), dels filats d’en Pol i del camp de les Pedres.

D’en Tago evoca els seus moments finals, quan finia i ell i els seus amics tocaven la Taitona, una cançó que hauria de ser una cançó obligada a totes les escoles de Banyoles.

. Entonem la Taitona i refonem-ho tot plegat amb l’himne aquell que diu:

"Raça banyolina, aixeca el cap alt, que de tot Girona n’ets la principal”.

 I tot plegat, és fantàstic i encisador, com un viatge al passat. I pateixo perquè es fa tard i en Joan ha de tenir veu pels dos programes de ràdio que aquesta tarda, dia de Sant Narcís, ha de gravar. Mentre no ens manqui alè, Joan, que no pari la festa! 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada