dimarts, 13 de gener de 2015

Senyals d'un temps accelerat

L'atropellament d'un ancià a Mata quan passava un pas a zebra i l'espectacle que un marrec m'ha regalat davant del Decathlon de Girona amb el qual exigia al seu pare que entrés i comprés  "aquella" cistella de bàsquet m'han fet reflexionar sobre aquest món de mones en el qual estem tots submergits.

Aquí presses, allà corredisses... Aquí algú que s'oblida de dir un bona dia, allà que s'han menjat la llengua i que ja no saluden pel carrer... Fa enveja pensar en aquells rotlles d'avis i en aquells bancs plens de xerrameca i escalfor humana que hi havia a les places i a davant de les esglésies cada diumenge després de missa. Reflexionem i pensem en tot el que s'ha emportat aquest progés accelerat.

Acabem-ho amb paraules sàvies, estracanades lletratravertianes...

Paraules del rostoll.
Paraules de la nostra gent.
Aquelles sentències que els avis i àvies pronunciaven per concloure una conversa.

"Tot plegat un fart de res", que deia en Farrés.

I la que em regala en Joan Giró i que fa referència al millor versaire del Pla de l'Estany: en Pedrera de Mata.

"-Pedrera, què heu perdut?
-El tap del cul que m'ha caigut!"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada