dissabte, 26 de setembre de 2015

Memòria de la tendresa

Aquest mes d'octubre, a La Revista de Banyoles, trobareu un article meu que parla de la meva padrina, la Maria Turró, una altra anècdota que reviu la Maria Canals, una dona de cal Baster Pobre que vivia al carrer dels Morts, i una altra anècdota d'en Pepet Escura-xemeneies, un home que es dedicava a netejar les xemeneies.  Escriure aquest article m'ha emocionat, i ha corroborat la gran evidència que les petites històries són les més tendres, les que ens arriben més. És allò que reivindica i aconsegueix Manuel Rivas amb el seu magnífic llibre  Las voces bajas o les històries que trobem en molts llibres del turc Orhan Pamuk o el txec Bohumil Hrabal. Podríem incloure moltes de les nostres anècdotes properes en alguns dels llibres d'aquests autors.

I quan  les històries són properes, quan parlen de la teva padrina, aquella dona gran que trobava sortint del col·legi amb dues peces de xocolata Torras i una llesca de pa a la mà, encara més. Quan estic passant moments difícils sempre penso en la padrina, amb les penúries que va viure durant la guerra i la postguerra. I llavors totes les cabòries i maldecaps se m'esfumen de cop i volta.



Se m'apareix la vella carbonera, rient al meu costat i donant-me un bon cop a l'esquena o pessigant-me tal com feia quan jugava al joc de fer veure que em treia els polls. La padrina, per relativitzar els problemes, sempre em deia aquella dita que "Si tothom portés a la Plaça la seva creu, ben segur que se l'entornaria a casa seu..." I llamp me mati, Maria, que tenies tota la raó del  món.

I tu Maria, ben segur que vas conèixer en Pepet Escura-xemeneies, aquell home que físicament no era un Adonis però que va ser un home afortunat. Quan arribava a casa seva tenia la gran sort de trobar-se amb la Merceneta, la seva segona muller. Ell tornava brut del sutge que havia tret de les xemeneies. Amb les galtes ennegrides l'home observava com la seva muller exclamava en veure'l: "Ai el meu Pepet, tan maco i tan blanc!" i llavors somreia feliç i ensenyava la seva blanca dentatura i potser pensava que valia la pena ennegrir-se amb el sutge de les xemeneies de la vila per escoltar les paraules de la seva dona.


L'anècdota d'en Pepet m'ha recordat un personatge d'una obra de Hrabal de Noces a casa, aquell que, en ple ritual de la matança del porc, sorprèn la seva estimada amb un ram de roses:

"I de cop i volta un ram enorme va entrar a la cuina, un ram de roses. I jo em vaig sobresaltar perquè el ram no sols caminava cap a mi, sinó que, de sobte, per poc no cau a terra, qui no vaig veure darrere de les roses era el professor, amb una gorra, un davantal de tela basta i una camisa estripada, i així m'allargava el ram, i a la cuina tothom el mirava com una mena d'aparició, com si hagués vingut a través de la torre de ventilació."













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada