diumenge, 18 d’octubre de 2015

Carta a Caterina (1r premi prosa del I Concurs Literari dels Amics de la Puda de Banyoles)



C A R T A      A     C A T E R I N A

                                                                                   
Banyolas, a trenta de juliol de l’any 1926


Admirada i considerada mestra senyora Caterina:


M’honra la meva estimació a vos, apreciada mentora, per compartir unes ratlles, amb seny, que surten de la meva ploma i que són sinceres d’allà on surten els nostres sentiments.

Desitjo que gaudeixi de salut bona, i que per la gràcia de Déu tingui bons ànims i amor considerat cap a la seva persona, i que la Benaurança l’il·lumini amb una bona i llarga vida.

He llegit la seva darrera novel·la “Un Film“, i encara que tingui setze anys tinc la gosadia – i  amb immodèstia li dic-  que em sembla una novel·la molt irreal i inversemblant, amb ficció engrandida, sense consonància amb la vida quotidiana. Potser el meu món és molt còmode i llunyà i no proper a les revenges del protagonista, dolgut per haver estat abandonat en un hospici, amb ganes de fer la seva justícia a mida dels seus anhels, i  rodejat de malastrugança.

El meu estimat pare opina que la seva novel·la no tindrà cap mena de providència, ja que és anacrònica i està escrita per una dona. Em dol que pensi que les dones tenim una minsa intel·ligència per escriure i amb poca adequació a les Lletres.

Estimada Caterina, jo no penso el mateix. Vostè està destinada al talent literari.  M’alegro que hagi estat una de les meves professores a casa. Fa uns sis anys que la nostra cultura catalana i els nostres artistes i cultes modernistes estan menystinguts i apartats injustament de les reunions. Crec que és important que no defalleixi el nostre sentiment català i que la nostra literatura miri amb fermesa cap al futur del nostre poble. Ja tindrem ocasió de parlar-ne, les dues soles i lluny dels homes que imposen el seu parer,  prenent una xocolata amb la nova vaixella que hem comprat, d’Itàlia.

Li vull explicar com em sento darrerament i lo molt de trasbalsada que està la meva sensibilitat. Aquests dies  tinc el  cor en un puny:

El meu cos va tremolar de tristesa quan vaig saber la tràgica i recent desaparició del senyor Antòniu, que ha estat cruspit pel ferro i el so que esgarrifa del tramvia.  Quina mort més horrorosa. Encara recordo la seva visita, curta,  a casa nostra. Jo era petita,  però m’ha deixat petja per tota la vida en el meu ànim: quan va sortir del despatx del pare, amb els ulls tèrbols del fum dels habanos, es va acostar a mi. Jo estava jugant amb la nina de porcellana que la meva mainadera es cuidava de vestir amb unes blondes i puntes de cotó fetes a mà. La Lola no només era la modista de la meva inseparable nina, sinó que era com la mare d’una filla que mai ha tingut.  Amb tots els respectes a la meva honrada família, la meva mamà no ha pogut estar mai per mi, per la seva salut delicada i feble que sempre la persegueix com una ombra fúnebre.
El senyor Antòniu, deia, va posar la seva mà grossa i ferma sobre el meu caparronet, i va dir-me:  sigues bona infanta, filla , perquè  s’ho mereixen els pares vostres, puix que la família ho vol aixíns” . Anys més tard vaig entendre les seves paraules, car mon pare està molt preocupat perquè el seu llinatge perd el cognom amb la única filla que té.  M’ho recorda cada dia, i me’n sento culpable. Les defuncions dels meus germans barons, per unes febres inesperades,  l’han enfonsat a una malenconia forta. El metge de la família ja ens ha anunciat que , si no s’anima, la mort se l’endurà , de  trist.

Del senyor Antòniu m’emporto la seva templança i saviesa, i el seu sofert esperit de paciència per les crítiques que ha rebut al llarg de la seva vida.  D’ell jo encara  guardo els saquets de sorra que ens va regalar.

Quan es reunia amb homes distingits de la burgesia catalana, els feia una explicació dels contrapesos i dels elements de resistència dels seus càlculs arquitectònics. Molts anys abans, ja va fer una maqueta amb cordills de ràfia i nombrosos sacs plens de sorra del poble de Sarrià, que per cert ja sabeu que està  recent annexat a la ciutat de Barcelona. La maqueta no la movia del seu taller , i potser tindrem la gran ventura de què sigui exposada a l’Exposició Universal d’aquí tres anys.

L’any que vaig venir al món, el 1910,  el senyor Antòniu va passar un estiu llarg i tranquil al poblet on sóc ara. Va coincidir amb l’Il·lustre veterinari Francesch Darder, de qui vaig rebre ensenyances en la meva educació a casa -que és casa vostra també- alliçonant-me sobre Ciència Natural  i de la classificació d’espècies. El primer cop que vaig visitar la seva botiga a la Plaça Reial,  vaig plorar de por en veure aquelles bèsties que em miraven ferotges i amb l’olor d’animals dissecats. Aquella pudor peculiar, com la que estic enflairant en aquests moments, són molt imborrables i no es poden treure del nas així com així.

El senyor Darder va invitar moltes personalitats a Banyolas, totes gent de bé i de posició benestant, i el meu pare va correspondre-li. Va acudir-hi amb la seva ajudant. Ja sap vostè que la bellesa i candidesa de la secretària aviat va captivar l’atenció del meu benaurat pare, que tantes preocupacions tenia amb els obrers de la fàbrica tèxtil.  

La meva mamà, segons m’explica la Lola, aquells dies estava acompanyada de llevadores, esperant que jo sortís del seu ventre. El metge de la família es va portar molt bé amb la mare. Va disculpar-se als presents a  una reunió de la  Societat Medicofarmacèutica dels Sants Cosme i Damià , de la que n’és actualment president, per venir a la nostra llar i ajudar-me a veure la llum de la vida. Parlo del pediatra banyolí Frederic Corominas, que està feliçment casat amb la formosa senyora Mercè Sostras Ametller. Tinc bona constància que el meu pare li feia la cort abans de casar-se amb la mare. El senyor Corominas també estava a la Festa del Peix d’aquest poble l’any 10. Va ser tot un event. Es veu que varen deixar anar nombrosos peixets a l’aigua dolça i tèrbola del llac.

El senyor Darder feia servir sorra per assecar les seves bestioles salvatges i fer-ne obres d’art per exposar-les. Amb el mateix tipus de sorra,  aquell any del 10 el senyor Antòniu va omplir uns saquets fets amb trossos de roba gruixuda de la fàbrica de Las Sacas,  on precisament fan sacs que serveixen  per transportar tota mena de mercaderies arreu on els comerciants fan negocis. Amb els saquets demostrava a tothom que el sostre del seu  Temple  no cauria mai. El mateix any que vaig néixer, el senyor Antòniu fa exposar a París la seva una maqueta del “Naixement”, amb exitosa acceptació. L’any següent va projectar la façana de la Passió.

Aquests saquets els va regalar a mon pare, estant allotjats a ca la Flora, abans de tornar-se’n a Barcelona per continuar amb la seva feina. A la fonda encara hi ha les mateixes cadires i taules rodones de marbre, on ens serveixen llimonada. Aquí els homes beuen aiguardent i vi , que la flaire se sent venint de la plaça del poble. Hi ha una altra plaça on s’hi reuneixen unes  dones filadores que carden la llana del bestiar, amb unes rodes de fusta que grinyolen. No ho havia vist mai abans.

Setze anys més tard sóc la més emocionada quan penso que aquestes estimades personalitats varen coincidir a aquest poble d’aires ennegrits pel carbó i on cases no tenen ni aigua corrent ni llum de l’electricitat. Molts van vestits com el poble de la Barceloneta, amb robes negres i espardenyes de betes. Els nens no van amb sabates, i van bruts i ple de polls,  i sempre fan vida amb els grans. Les nenes juguen soles com jo ho havia fet , al costat d’una dona com la Lola. Em sorprèn la pell torrada pel sol i només els de fora lluïm la pell blanca i neta de les classes que no ens falta de res.  

Aquest estiu hi ha un mosso que em ronda. Es molt guapet, i em ve a veure cada dia a la plaça de la Font de la Puda. La senyora Paquita, que acull els malalts del Balneari, el  foragita amb mala baba, dient que només hi poden estar els visitants, i aquest noi no té permís per barrejar-s’hi.  Nosaltres ens amaguem darrera la bugaderia, on només ens veuen les dones que renten les tovalloles. En Martí em regala paraules belles i tendres i, tal volta com un trobador, em canta cançons del seu poble que per mi són molt estranyes.  Aquest vailet fa cinc anys que va ajudar als treballadors en les obres del nou edifici de banys. Se sent orgullós i cofoi, i em diu “ amb aquestes dues mans i la meva suor i esforç, jo he fet aquest Balneari per tu, princesa”. El seu pare sempre porta una làmpada de petroli  i arregla els tubs de plom per on passen les aigües. Suposo que té el mateix ofici que els  “lamparerus” de la meva  Barcelona.

Aquest senyoret Martí és bufó i fa goig , i com diuen a aquest poble “fa patxoca “, però  sé que mai serà del gust dels meus estimats pares,  que em volen casar amb l’hereu de la família Monsolís. Arriben a Banyolas la setmana vinent. Cada any vénen al Balneari per fer inhalacions de vapor d’aigua sulfurosa per netejar els pulmons i respirar millor. La senyora de Monsolís té problemes  a la part més amagada de les dones. Les males veus parlen d’un afer amb el majordorm i d’aquí li venen les picors, que s’han convertit en un secret de confessionari.

Per sort i gràcies a Déu Nostre Senyor, la meva pell i el meu pit  i les meves parts més reservades a qui sigui el meu espòs estan lliures de qualsevol malaltia, i que aixins sigui per molts anys.

A les tres de la tarda, hora de les nones, bec un got d’aigua pudent i sense cap gust de la Font, que diuen que va bé per netejar i per fer purga. Es cert que fa dies que la meva sang sembla més lleugera i líquida, i no tinc aquests dolors de panxa que tenim les futures mamàs. No vull semblar desconsiderada, estimada Caterina, però li dic que d’ençà que bec aquestes aigües vaig més sovint a visitar les latrines, que en aquest balneari estan sempre molt netes.

L’aconsello que , si té l’ocasió i oportunitat, vingui de visita per tenir cures de salut i de repòs amb les aigües sulfuroses de la Font de la Puda ( per cert, el nom ja pot deduir una il·lustra dominadora de les Lletres Catalanes com vostè que prové de la forta olor d’ ous passats que emet aquesta aigua medicinal )

A les cinc de la tarda tornem a la fonda, per fer-hi nit, ja que el Balneari no té cap servei d’habitacions pels hostes. No anem amb tartana, i tenim la sort que ens condueix el nostre xofer Tomàs, amb un flamant vehicle H6 de la casa d’automòbils HISPANO SUIZA.  Té la numeració de  placa B-6436. Curiosament aquest model va néixer més o menys com jo. El meu estimat pare és client i accionista de la fàbrica, al poble de la Sagrera.  Ell mateix va dissenyar la cigonya com a símbol d’identitat de la marca,  i  durant el trajecte  sempre parla del motor i de les seves qualitats  i del  “batec meravellós que fa.” Jo penso que no deixa de ser una andròmina que espanta els ocellets del bosc de la Puda i els cavalls i ases que traginen carros . Aquest paratge és molt calmat i apartat de les trifulgues quotidianes., i estem apartats del poble. La casa més a prop fa cantonada a la curva  del camí. Li diuen Can Fontpudosa, i aquí hi havia les primeres banyeres d’una “casa de baños”, abans de construir-se el primer balneari antic.

A partir de les cinc de la tarda deixen que els del poble vagin a la font.  Quan hi som nosaltres els pobres tenen l’accés prohibit, ja que no hi deixen dinerets i no tenen la categoria per estar-s’hi. Els pagesos es guareixen les ferides del camp i es mullen la pell amb l’aigua sulfurosa per les crivelles i les nafres que els surten quan llauren.  També venen d’altres menestrals, com els cistellers que van amb les mans plenes de punxades del vímet.  Sembla ser que antuvi abans d’haver-hi la font hi havia una bassa on el bestiar també es curava dels cops de l’aram i de les pedres dels camps.

Tot això ho conec perquè m’ho explica el meu admirador i udolador Martí, a qui li brillen els ullets quan em parla del seu poble. Es ben curiós que, quan festegem, no gosa mirar-me molta estona seguida. Em diu que  la meva carona i la meva mirada franca el posen nerviós.

De la resta, estimada Caterina, no puc dir  res que vos no sapigueu.  Aquí també es fan les fontades passant la tarda al voltant de la font, bevent aigua, berenant i xupant caramels rodons anisats.  Els “nissos”  de Banyolas són més grossos i durs que els de Barcelona. Els que va a buscar la Lola a la ciutat són més petits. Els fa el pastisser garrepa del poble de les Corts, a qui li diuen “el poc i bo”, ja que les seves porcions són minses, quasi ridícules,  i molt refinades al gust del pal·ladar.

A Banyolas , i per clients que ens ho podem permetre com nosaltres, tenen un dolç meravellós que es diu flaona. Es com un pastisset , i està farcit de massapà. A Figueres hi posen crema.  A la secretària del meu pare, però, li agrada un altre dolç que és un coca flonja glassejada de sucre que es diu “cansalada”. Se les menja de dues en dues. La veritat és que la Lola fa les rosquilles d’anís molt gustoses, i el seu glaçat és més gruixut i més consistent. Aquí potser no tenen la matèria primera tan bona com la que tenim a Barcelona.

Demà la Lola i jo farem una excursió des del Balneari fins al paratge dels Desmais. Han fet un passeig molt bonic de plataners expressament pensat perquè podem tenir contacte amb la natura i respirar aire net.  M’han dit que hi ha un pintor de només 7 anys que fa quadres del llac, i promet molt.  A veure si demà me’l trobo. Mai l’he vist per la Fontpudosa, i segurament el meu pare ja parlarà amb el seu perquè ens faci un quadre. Em perdonarà, Caterina,  però ara mateix no recordo el seu nom. No sé si es  diu  Joan De Palacio ;  no n’estic segura.

Benvolguda , no li sostrec més temps i abusant de la seva confiança li agraeixo haver estat  mereixedora de la seva atenció. Li desitjo molta ventura en la seva tasca literària, menystinguda injustament per la dolenteria dels homes i dels seus àmbits masculins.

Li demanaré permís a mon pare perquè l’inviti a una de les festes al nostre palauet del Tibidabo. Els criats estaran a l’alçada de preparar una menja adequada a la seva persona. A aquest poble, i no ho comprenc gens ni mica , esmorzen  arengades amb pa sec que estoven amb tomàquets massa madurs i oli. Per dinar incomprensiblement mengen bacallà salat. Els costums de les classes inferiors no els arribaré a entendre mai i estic orgullosa d’haver crescut en una saga distingida.

També m’agradaria que ens acompanyeu a veure l’obra La llegenda de la ciutat invisible de Kitej , que s’ha estrenat el gener d’aquesta anyada. Vos sabeu que sempre hi teniu un seient lliure al palco privat  número 17 del Gran Liceu. El va comprar l’avi abans del seu traspàs (que al cel sia).  Aquesta obra és com el Parsifal de Rússia, i es representa a Barcelona per primer cop fora d’aquest país. Serà un honor i un orgull comptar amb la seva presència.

Sense res més a dir, em despedeixo de vostè amb una sincera abraçada i de la seva esmerçada alumna  rebi els meus millors desitjos de Pau i  Fortuna per a vos i la seva família.


Amb afecte,


Maria Cinta Mascaró i Gusiñé.

 ..............................................................................................
L'autor: Antoni Jaén 


Banyolí d'avis catalans i d'avis andalusos. Va escriure el relat premiat perquè estima la Font Pudosa i totes les persones que l'han ajudat a tenir sensibilitat cultural. Ha escrit en diversos concursos com el de l'Alzina Reclamadora i ha obtingut diversos premis.
............................................................................ 






           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada