diumenge, 18 d’octubre de 2015

“Jo no hi crec... Però haver-hi, n’hi han! El contrast d’un indret” (2n premi Relats del I Concurs Literari dels Amics de la Puda)



Jo no hi crec... però haver-hi, n'hi han!
El contrast d'un indret

Una companya de fatigues literàries ha insistit, perquè em presenti en el concurs de relats que organitzen els Amics de la Font Pudosa de Banyoles. M 'ha dit que amb les meves qualitats fantasioses puc travar un conte sobre l'antic balneari i el seu entorn. Sovint vaig a fer voltes al voltant de l'estany i alguna vegada he allargat la passejada fins la font, però aquell edifici arruïnat no m'ha  merescut mai l'atenció fins que la incipient escriptora me n’ha explicat una bona història i aquest fet ha despertat la meva curiositat.
Al ser d'un poble mariner dels contraforts de l'Albera quan era petit a l'escola cada any ens portaven a fer excursions a l'interior, així coneixíem els cims plens de boscos exuberants que encara conservaven a les crestes petites taques de neu i que eren  ben diferents als nostres puigs assecats per la tramuntana i gairebé pelats que només tenen  matolls i quatre pins penjats de les roques fregadisses al mar.
Un any tocava volcans a la Garrotxa, un altre l'exuberància de l'aigua a Sant Hilari i  un altre la immensitat del mar reduïda al mirall blau de l'estany de Banyoles.
Un dia, a la primavera, dos autos de línia després d'acabar el recorregut diari aparcaven davant del col·legi. Nosaltres, carregats d’il·lusió anàvem vestits de vint-i-un botons, podríem dir que lluíem l'uniforme de gala  com el dia de la visita del senyor Bisbe a l'escola: La bata de ratlles blaves, neta i planxada. La clenxa recta i polida, que evidenciava l'habilitat de cadascuna de les mares. Mitjons estrenats i sabates enllustrades. Un bon repàs d'ungles i una cura amb mercromina de les nafres genolleres que delataven la nostra capacitat de fer-nos mal sense vessar ni una sola llàgrima. Un parell d'entrepans a la bossa i dues taronges -això no mancava mai- i un duro a la butxaca de l'interior –perquè no es perdés- que la padrina ens donava amb un encàrrec molt precís.
Contens i joiosos, mentre un mestre sostenia la bandera de l'aguilot, executàvem les ordres del senyor director: ens posàvem en files, ens alineàvem i cantàvem –és un dir- el Cara al sol, escoltàvem la renyina del mestre per la manca d'atenció,  trencaven la formació  i ens enfilàvem cap a dalt del primer auto de línia.
            El  segon autobús acollia les nenes, les quals abans de pujar-hi també cantaven una cançó, que no recordo, però que exaltava els valors de l'època i lloava la verge salvadora de les virtuts femenines.
            Recordo el recorregut perquè les carreteres, estretes i amb moltes corbes, eren molt diferents a les d'ara. En tant en tant l'autobús es parava per deixar passar un camió o un carro gran carregat fins a dalt.  El xofer, que encara tenia l'alè de les tres o quatre barreges que de bon matí s'havia engolit  per espasar el fred i la son,  preferia aturar-se abans de patir un contratemps, tot dient que ho feia sota la responsabilitat de dur nens com a viatgers. A l'excursió ens hi acompanyava el senyor rector del poble que posteriorment ens diria la missa i la seva majordona bastant més jove que ell. Sembla ser que aquesta dona era nascuda a Banyoles i aprofitava per anar a veure la família amb el mossèn.
El recorregut passava  per  Peralada, Figueres i Besalú on paràvem per cruspir-nos l'entrepà d'esmorzar, estirar les cames i fer la pixadeta – els més atrevits del pont estant- tot seguit sense aturar-nos en lloc més arribàvem a l'estany a prop de les dotze perquè  el xofer  amb la carretera més ampla i amb els efectes de les barreges ja dissipats, premia més l'accelerador i recuperava el temps perdut. Paràvem a l'esplanada de l'església romànica de Porqueres per fer la missa amb cantarelles, això si:  els nens a la dreta i les nenes a l'esquerra. El virolai era l'única concessió a la nostra llengua en tota la cerimònia.
Després tocava jugar pels volts de l'estany. Les noies per una banda i els nois per una altra. El director - dels nens- amb un xiulet penjant del coll  i la directora – de les nenes-  anant d'un costat a l'altre vigilaven conjuntament, com també ho feien a l'hora del pati, que no ens barregéssim ni féssim cap malifeta.  Caçàvem – és un dir- crancs i triops , i acabàvem tirant pedres,  d'amagat, als pobres ànecs i aneguets que queien en la trampa de les molles de pa i ens acolloníem davant la mala llet dels cignes que plantaven cara i picotejaven si els enganyaves. Els de més punteria llançaven les pedres als corbs marins que estassats amb les ales obertes s'assecaven al sol i  oferint un blanc temptador.
Els que no veiem fins l'hora de marxar cap a casa, eren al mossèn i la majordona que se'n anaven tot contents, parlant amb veu baixa, en direcció al centre de la ciutat.
Tocada l'una al campanar de Porqueres,  amb les bates tacades de clorofil·la i fang,  enfilàvem a peu per sota dels plataners que començaven a fullejar  cap a la font.
No he entès mai per quines  malèvoles raons el lloc escollit per cruspir-nos l'entrepà de mig dia havia de ser la font Pudosa. Mira que n'hi ha de  fonts d'aigua bona i fresca, i racons idíl·lics amb flairances d'herbes i plantes exquisides, però havíem de menjar al costat d'un brollador que rajava aigua amb pudor a ous podrits.
L'efluvi fètid mesclat amb l'olor de l'entrepà de truita – clàssic de les meves excursions, juntament amb la carn arrebossada - em van fer  odiar aquesta varietat panarra fins que vaig a anar a fer la mili i encara vaig menjar coses pitjors. A més a més els mestres no paraven de dir-nos que beguéssim d'aquell líquid pestilent, que era molt bo i que ens faria créixer guapos i valents, però mentrestant ells bevien vi d'una bota i anaven a dinar per torns a una fonda del poble.
Només de pensar-hi: l'entrepà de truita amb el tomàquet mig fermentat, l'olor d'ous podrits i l'aigua beguda tapant-me els forats del nas, em fan venir basques. Possiblement el record de tot plegat sigui el motiu pel qual el meu interès pel racó i l'edifici del balneari de la Puda ha estat nul fins ara.
Les mares o la majoria, al menys, tenien per costum posar  una ampolla –a mi em tocava una d'anís del Mono-  a la bossa, perquè l'omplíssim amb l'aigua miraculosa que segons la meva mare curava la pell, netejava els pulmons i rentava les tripes. D'això  en puc donar fe, perquè a mi m'inflava la panxa com un globus i l'endemà em feia anar amb corredisses com si hagués menjat deu quilos de prunes verdes.
A mitja tarda,  en fila, un rere l'altre,  ens portaven al Museu Darder  a veure El Negre de Banyoles. Bocabadats davant del bosquimà quedàvem desconcertats, perquè els negres que havíem vist abans o eren grans i forts o eren els pares disfressats de reis d'orient.
Recordo que el que més em va sorprendre va ser la llança del Negre. Era una llança de veritat, de les que maten lleons i tigres, no com les meves que eren de canya per matar serps, gripaus i granotes a les basses de la riera de La Valleta.
Vaig arribar a somniar com n'era de coratjós aquell negre de pell de cuiro que s'atrevia amb els animals de la selva que estaven dissecats al seu voltant. Per mi, ell els havia matat a tots amb la seva arma. Em va saber greu quan se'l van endur. L'he trobat de manca. L'admirava. Era dels meus, petit i valent. A mi em despertava somnis d'aventura. Més endavant vindrien les lectures, el cinema i els viatges, però cap emoció ha pogut substituir l'admiració sentida davant d'un autèntic caçador de lleons. Encara avui en dia em sembla més honest enfrontar-se al rei de la selva amb un tros de pal punxegut que amb un rifle com fa algun rei d'altra mena.
Més tard tocava complir la comanda de la padrina. Trèiem el duro de la bossa i acompanyats d'una mestra, nens i nenes plegats – al.leluia!-  anàvem fins una pastisseria de la plaça porxada a comprar la cansalada i les tortades  de l'encàrrec. Només entrar a la pastisseria t'envoltaven unes flaires que no podré oblidar mai:  a matafaluga, a crema cremada, a sucre pols, l'olor a torradet dels xuixos  ben empolsats de sucre, i els anissos. El contrasentit arribava tot seguit: la botiga plena a vessar de dolços amb exquisida olor i jo amb l'estómac regirat per l'aigua pudenta de la font. Amb el temps he pensat que els mestres encertaven amb l'estratègia de fer-nos menjar i beure quantitats ingents  d'aigua abans d 'anar a comprar, perquè, de ben segur, la padrina  no hagués tastat cap d'aquelles meravelles.
La tornada a casa era un oasi de calma dins l'autobús. Cansats, esmicolats pels tips de córrer, i farts de líquid pudent, la calma només es trencava quan a algú se li escapava un pet que s'identificava pel soroll, perquè ja estàvem acostumats al sulfurós tuf de la font i tots començàvem a riure menys el pobre productor de  la ventositat que, vermell com un pebrot per la vergonya, s'amagava al seient. Això, si tot remenant no s'obria una ampolla i l'aigua vessada pel terra deixava a anar la flaire que arribava acompanyada dels renecs del xofer emprenyat com una mona i els consegüents sermons del senyor mestre i del mossèn que tornava especialment animat mentre la majordona dormia plàcidament al seient del costat.
Superats els prejudicis infantils envers l'espai de la Font Pudosa considero l'entorn de l'estany com una meravella a preservar. De ben segur caldran molts d'esforços per conservar aquests  indrets posseïdors d'una màgia ja apreciada pels pobladors mil·lenaris i que a dia d'avui en dia estan en perill de caure sota la ferotge  amenaça de l'especulació i la deixadesa.
Portat  per la tafaneria induïa per la meva amiga m'he endinsat dins la història del balneari i el seu l'entorn. Haig de dir que dia que passa estic més convençut que els estanyencs no el deixaran perdre de cap manera. Per la meva part, oblidades les fòbies  pudentes, encara que només sigui amb paraules escrites poden comptar amb mi.
D'altra banda, amb l'edat i l'experiència he après moltes coses i entre elles la de ser escèptic quan em parlen d'esperits i fantasmes.
L'escriptora em va parlar del fet que en una visita que va fer a les ruïnes de l'antic lloc de repòs se li havia aparegut el fantasma d'una dona morta en tràgiques circumstàncies. L'ànima de la cambra 22 li demanava que investigués les causes de la seva mort. No m'ha explicat mai si va començar a fer indagacions. La seva vocació detectivesca no sé si arriba tant lluny com la literària.
Degut a la meva malfiança he volgut contrastar informacions. He parlat amb gent gran i més jove. Persones que han conegut el balneari obert i ara que està en ruïnes. Algunes m'han explicat amb molta discreció, sempre amb el temor que les prenguin per boges, que també han tingut experiències amb éssers inanimats que habiten l'edifici i surten a les nits. Algunes anècdotes m'han semblat còmiques i productes de la fantasia. No obstant, en moltes d'elles hi ha un obscur rerefons. Hi ha històries que són ben clares que són només  histories, però hi han fets en els quals s'ha forçat la memòria, perquè quedessin esborrats i diluïts aigua avall. Els estanyencs en això de deixar córrer l'aigua n'han sabut tota la vida, i com tothom sap d'aigües n'hi ha de netes però també de brutes. Fins i tot he mirat de lligar-ho amb antigues llegendes de goges i per causa de la meva ignorància no he pogut anar més lluny.
Des d'aquest tros de paper em permeto demanar als Amics que s'han fixat com objectiu conservar els valors de la Font Pudosa i el balneari,  que no deixin que ningú molesti els esperits i fantasmes que la fan en aquells racons, perquè  encara que jo no hi crec... ser-hi i són! 
..............................................................................................................................
L'autor: Cinto Palou 





















En Cinto actualment és alumne de l'Aula d'Escriptura de l'Escola Municipal d'Humanitats de Girona, que està a la Mercè. Està cursant el tercer mòdul. El seu somni és escriure un conte per a la seva néta i convertir-se així en el seu heroi.

........................................................................................................................................... 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada