diumenge, 18 d’octubre de 2015

"Olor de sofre" (3r premi Relats del I Concurs Literari dels Amics de la Puda de Banyoles )



Olor de sofre       





Després de molt temps de quietud i soledat, agosarada, trenco el silenci que m’envolta, amb unes paraules que brollen esvalotades. Parlo, sabent per endavant, que mai ningú podrà escoltar aquest mots, que regalimen el rancor que vaig forjar durant anys, i que em varen portar a esmerçar temps i esforços per aconseguir un desig que mai veuria  acomplert. 
Parlo sense por, amb el meu alè encara pudent de sofre, perquè mai ningú ha gosat enraonar malament dels difunts.
I ara, que descanso intranquil·la, entre mig de la negror que omple aquest petit receptacle, que acull el meu cos inert, recordo insistentment la darrera imatge que vaig poder observar, i em va trasbalsar sobtadament, un rostre molt familiar, difuminat pel tel d’aigua que cobria el meus ulls, mentre jo intentava deslliurar-me d’unes mans fortes i feixugues que m’empresonaven, i que no em permetien sortir a la superfície, per prendre de nou l’aire, que em mancava per respirar. Era un semblant burlesc i despietat, que m’observava quiet i mut a fregar la banyera, on un conegut m’obligava a la força, a restar immersa dins aquell cossi, malgrat els meus esforços i  el meu esverament, per aferrar-me a la vida, que s’esmunyia per segons, mentre m’empassava a glopades, l’aigua pudenta d’aquell balneari, on havia arribat feia un parell de setmanes, acompanyant el meu germà, que seguia les recomanacions del nostre metge, per trobar un recés tranquil on apartar-se del brogit de la ciutat, i allunyar-se dels maldecaps de la feina, amb l’esperança que en aquell establiment termal, prop de les aigües de l’estany de Banyoles, aconseguiria descansar, cercar un remei per alleugerir les molèsties que darrerament notava, i refer-se ben aviat.
Aquell home jove, d’espatlles amples, alt i cepat, de veu forta, enèrgica i decidida, un xic fatxenda i que fregava la insolència, feia unes quantes setmanes que havia perdut la brillantor dels ulls, el seu cos emmagria i es debilitava. Estava amoïnat, perquè persistia el mal estar i les punxades punyents de dolor a l’estomac, que havien aparegut de sobte, sense cap motiu aparent. L’encaparrava la diarrea que l’importunava diverses vegades cada dia. S’enfadava durant els àpats, quan no aconseguia empassar-se el menjar que li servien, perquè tot el fastiguejava, i cap plat li era de bon pair. Fins i tot les olors que arribaven de la cuina l’embafaven i el marejaven.
El seu caràcter, per un general afable, darrerament havia canviat, era agre i eixut, de mal tractar. M’adonava que tot l’empipava, que estava decaigut, i jo el cuidava tant com podia, intentava mimar-lo. El complimentava perquè era la meva única família. Des de la mort dels pares, vivíem nosaltres dos sols, dues persones solteres sense cap altre parent, però que reemplaçàvem amb els amics i coneguts, que tot sovint ens venien a visitar a casa, i amb la mútua companyia que ens dispensàvem.
Ell era el germà gran, el que sobresortia en molts aspectes de la vida, el que a tothora protegia i vigilava a la  noia de casa, el que vetllava pel meu benestar, i el que em robava l’oportunitat de prendre qualsevol decisió, com si encara fos una nena. Jo restava sempre a la seva l’ombra, sense cap protagonisme, vivia supeditada a les seves determinacions, perquè així ens havien educat els pares, i així ho havien deixat establert en el testament. Ell era l’hereu, al qui li havien llegat tots els bens, i al qui li havien inculcat l’obligació de cuidar-se de la germana, i el dia que ell faltes, Déu nos en guar que trigués molt anys a succeir, que jo fos l’hereva de la fortuna que ens havien procurat els nostres progenitors.
Sense ganes, vivia a l’obaga d’aquella personalitat que m’eclipsava. Els meus dies eren tristos i, aclaparadores les setmanes, mentre els mesos s’esllanguien a corre-cuita i es fonien els anys de joventut. No recordo el moment, que vaig començar a dissimular aquells gelós que sentia pel meu germà,  a poc a poc s’havia convertit en un sentiment enquistat i endèmic, que creixia sense control, un neguit aspre que sempre intentava amagar, o millor dit, que em veia obligada a amagar, perquè en els moments, que m’envalentia per abordar el tema, em feien creure que es tractaven de manies infundades i falses suposicions, fruit de la meva imaginació fantasiosa  propensa a l’exageració.
Eren certes aquestes respostes que escoltava, perquè ell era afable i educat, es mostrava amable, però manipulador, es presentava atent però traïdorament autoritari per absorbir-me qualsevol aparença de llibertat, i jo tiranitzada per aquell que manava la meva vida, intentava desfer-me’n. D’amagat buscava entreteniments per omplir el temps, a poc a poc em convertia en una dona capriciosa i egoista. Havia après a tractar-lo amb correcció, esser mimosa per així aconseguir el meus propòsits o els meus desitjos, i obtenir els diners per comprar un grapats d’extravagàncies completament inútils, que em servien per omplir els buits de la meva existència avorrida.
Vaig suplir aquelles banalitats, el dia que es va començar a trobar malament, i em vaig dedicar a cuidar-lo. La meva prioritat, era alleugerir el seu malestar amb petits detalls de fàcil acomplir, repòs, uns àpats molt cuidats, i una tisana el vespre que l’ajudava a agafar el son i descansar. Al cap tard, mentre vigilava que s’acabés aquella infusió que jo amorosament li preparava, mirava per darrera els vidres de l’obertura de la seva cambra, i observava com florien ufanoses aquell parell d’hortènsies, que havia comprar la tarda abans, que ell comences a notar els primers símptomes d’aquella malaltia desconeguda. Em feia certa basarda descobrir la bellesa exagerada d’aquelles plantes, que es contraposaven amb el marciment d’una persona, que  suposadament estimava i respectava, perquè sabia que el seu comportament, s’excusava amb la finalitat cap on l’encarava, sempre actuava a fi de bé.
Des de que havia escoltat una conversa enaltint les propietats medicinals d’aquelles flors, m’havia obsessionat per comprar un parell d’hortènsies, i col·locar-les al balcons ombrívols que donaven a cara nord, per tenir-les a mà si fes falta, i així també acolorir un xic en aquell racó humit de casa, on hi farien molt de goig.
Quan em despertava al matí, era el primer que observava quan aixecava la persiana. M’havia acostumat tant a veure-les, que quan estava organitzant els preparatius per marxar cap el balneari, em vaig adonar que les enyoraria. No vaig parar, fins que vaig trobar un petit racó on entaforar-les dins el carruatge, que ens portaria a aquell establiment. Era una decisió sobtada, una mica estrafolària, però ningú posaria cap impediment, perquè en Conrad, el meu germà, que era l’únic capaç de trobar-hi entrebancs, aquells darrers dies, emmalaltit, no es preocupava per aquestes foteses, em confiava tota les tasques del trasllat, i em deixava governar tot el trasbals que suposava organitzar el viatge.
Vàrem marxar de casa de bon matí, abans la calor xafogosa no ens empaites pel camí, i ens atrapés uns kilòmetres enllà, després de deixar Barcelona a les nostres esquenes, amb la promesa que dintre de quinze dies, el nostre metge de capçalera ens obsequiaria amb una visita, i certificaria sens cap mena de dubta, una millora de salut.
Eren certes les excel·lències que ens havien explicat d’aquell indret, on tot el personal es desvivia per que gaudissin de l’estada, i on la clientela era una bona companyia refinada i agradable. On els dies transcorrien en placidesa, entre tractaments, curtes passejades, i converses a l’ombra dels plataners que circumdaven la font que presidia el balneari. Una aigua que desprenia alenades d’una fortor intensa, que tot sovint em molestava, i em servia de pretext per absentar-se d’aquell indret. Després d’excusar-me amb cortesia, em  refugiava al costat de les meves hortènsies, que cuidava amb molt de mirament. Vivíem aquells dies amb l’única preocupació de que no notàvem cap canvi en l’estat enfebrat d’en Conrad, i persistia el dolor que l’importunava, malgrat les meves atencions, i la deferència amb que l’obsequiaven els treballadors del balneari.
Cada vespre, abans d’anar a dormir, a la seva cambra, assegut al llit, i després de que es pregués la infusió que li preparava en molt de compte, ens desitjàvem bona nit i segellava el comiat amb una bes al front. Un petó traïdor i carregat de malicia, que amagava les fulles de les hortènsies, que havia utilitzat feia pocs minuts, quan li preparava aquella beguda calenta. Mentre pronunciava les darreres paraules me’l mirava seriosa i amb els ulls clavats sobre les seves pupil·les esporuguides, esperant un desenllaç ràpid i proper, perquè  aquella aigua convertida en metzina, m’ajudaria a desempallegar-me discretament, d’aquell home que malmetia la meva vida, augmentant progressivament la dosis que li administrava.
El final silenciós, sense gaires escarafalls, que jo havia planejat, es convertí en una parany on em vaig veure atrapada, i on sota la llum estantissa de la lluna que entrava per la finestra d’aquella sala per prendre tractaments, apartada de la zona d’habitacions dels hostes, i envoltada del silenci que a mitja nit dominava tot el recinte, vaig rebre el petó de comiat de la seva mirada rancuniosa i carregada d’odi, quan jo expel·lia el darrer alè d’aire ofegada dins de la banyera, on m’havien abocat barroerament, plagiant un accident fortuït.
Una desgràcia ideada en poques hores, després de intuir d’imprevist les meves intencions, quan el doctor que ens havia vingut a visitar, va descobrir la meva estratègia, quan em sorprengué amb les fulles a la mà, apunt de tirar-les dins la tetera. Ell callà davant meu, ocultà la seva sorpresa i no mostrà estranyesa, actuant amb discreció i bones maneres.
Al cap de poca estona, a esquenes meves, mantenia una llarga conversa amb en Conrad, una xerrada d’on va sorgir la solució als problemes de salut, a canvi d’obtenir una propina prou important, per aconseguir la seva complicitat i per assegura el seu silenci.

.........................................................
L'autora: Rosa M. Dachs


Va néixer a Ripoll l'any 1962 i resideix a Banyoles des de l'any 1989. Treballa com a tècnica de l'administració local a l'ajuntament de Sarrià de Ter. Ha publicat alguns articles a la revista Parlem de Sarrià i col·labora en diverses associacions contra el càncer.


..........................................................

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada