dissabte, 31 d’octubre de 2015

Whitman a Banyoles

Xerrada i presentació, amb el seu traductor, Jaume C. Pons Alorda, de Fulles d’Herba de Walt Whitman. 


Acte conduït per un altre traductor, Albert Torrescasana i miracle produït per la Biblioteca de Banyoles. On és el regidor de cultura de Banyoles? Si us plau, convideu al mallorquí a una bona xefla a ca  l'Arpa, que l'al·lot s'ho mereix. I poca broma. Qui dubta encara de la necessitat d'una biblioteca com Déu mana a  Banyoles per enmarcar actes com aquest? Pocs, molt pocs vam tenir el privilegi d'assistir a una vetllada històrica al museu Darder on va quedar clara la conexió banyolina del traductor de Whitman. En Jaume és autor del llibre que recull les aventures i peripècies del rodatge d’Albert Serra de la pel·lícula Història de la meva mort amb un llibre- oh, petit miracle-. 



Com va començar Jaume Pons Alorda a interessar-se per la poesia? La confidència fou clara: El culpable de tot plegat fou Enric Casasses. I la coneixença del gran poeta americà? Fou el Canal Plus i la pel·lícula El club de los poetas muertos. "Oh, captain, my captain..." El traductor va parlar de la seva laboriosa tasca de traduir i com es va passar cinc anys treballant com un obrador traduint els versos del poeta nord-americà. I com també, després de lliurar el treball a l'editor d'Edicions 1984, trencà la maledicció dels mallorquins que no acaben mai els encàrrecs. En Jaume explanà amb tot detall el seu pla de treball. El primer pas fou el d’arreplegar totes les traduccions possibles de Fulles d’Herba (algunes eslaves, fins i tot) i descobrir les barbaritats d’algunes traducions. Traductors que literalment es salten talls sencers de l’obra de Wilt. Segons ell les millors traduccions són les italianes. Si teniu l’ocasió no us perdeu la traducció que Borges va fer del Mestre. M'ho recomana en Xevi Garcia, bibliotecari sempre amatent als actes culturals banyolins i bon lector. El traductor de Whitman va fer una comparació de la qual n’estic totalment d’acord. Les veus que apareixen a Fulles d’Herba són presents també a El Teatre d'en Sabbath de Philip Roth i em vaig fer meu també el clam del mallorquí: “Doneu-li el Nobel d’una vegada!” 


Mentre poguem llegir obres de Roth no val la pena començar cap novel·la. Llegir Roth és un dels plaers lectors més grans que ens podem permetre. Per cert, el llibre citat per en Jaume té un dels començaments més contundents que recordo: "O deixes de follar amb altres o ho deixem córrer". Tot el llibre és recomanable gràcies a la traducció de Xavier Pàmies. Ens podem preguntar per què redimonis hem tingut i tenim al nostre país traductors tan bons? La nostra llengua fosca i el nostre petit país van tenir el privilegi, si mal no recordo, de veure traduïts per primera vegada  les obres de Nietzche i de Petrarca! Poca broma, doncs, amb els traductors...  Si en Pere va tardar cinc anys en traduir l'obra del nord-americà, en Whitman va estar-hi prop de quaranta anys pel cap baix per regalar-nos una de les obres cabdals de la literatura universal. Un llibre que et fa estimar la poesia i, perquè no dir-ho, també aquesta vall de llàgrimes on bateguem cada dia. Entre tants versos memorables en Jaume, gran ràpsode, ens va recitar: “Em contradic?/ Doncs molt bé, em contradic (Jo sóc immens, continc multituds).” Magnífic Jaume Pons, immens, incomensurable, l'estimat Tago de les Amèriques. Ell, oh, avi de la barva blanca, també va pensar una dedicatòria per a nosaltres mentre escrivia la seva magna obra: "Tu, lector, bategues vida i orgull i amor ben igual que jo, // Per això teus són aquests cants."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada