dijous, 29 de setembre de 2016

Pregó Festa Major de Camós 2016

En primer lloc haig d’agrair a l’Ajuntament de Camós per fet d'haver-me convidat a ser el pregoner d’enguany. Tinc gravades a la memòria un munt de records que guardo com un preuat tresor. Camós és la meva pàtria si considerem la infància com la pàtria de tots nosaltres. A Camós, però, vaig capir la complexitat d’aquest teatre que m’obria les cortines.


Quan vinc sovint a Camós m’identifico així:  “Sóc el fill dels mestres de Camós.” I haig de dir que aquest títol m’ha solventat més d’una situació compromesa. Del meu temps d’explorador recordo aquell dia en què em vaig endinsar en un camp. Al cap de poca estona va aparèixer un home brandant un tràmec i cridant:
—Identifiqueu-vos, identifiqueu-vos!
Venia cap a mi amb unes intencions no gaire amables. En aquell moment, a una distància prudencial, vaig deixar anar:
—Sóc el fill dels mestres de Camós!
Les faccions de la cara van variar i el posat agressiu i agrest es va endolcir. Tot seguit va baixar el tràmec i se’m va acostar dient:
—Home, ho podies haver dit abans!
A Camós em sacsegen un munt de records, imatges, olors, paraules... Un aiguabarreig de sensacions que m’acomboia sovint en el meu periple vital. El paisatge ha canviat, però les imatges, les olors, els colors perviuen. El paisatge ha canviat però molts records han perdurat. No me’n puc desempallegar, i algunes d’aquestes imatges em perseguiran fins a l’últim alè.
A Camós vaig ser curiós com l’Escuat, el gos que va immortalitzar Joan Alemany; i tafaner com l'Oscar Matzerath, el protagonista de l’obra de Gunter Grass: El timbal de llauna. La meva vida es reduïa a una plaça, el centre neuràlgic des d’on pivotaven tots els meus moviments i d’on sortien totes les meves expedicions. Desconec la plaça actual de Camós; en tinc gravada una altra. És una plaça plena de veus, olors i imatges que portaré sempre al damunt com un bagatge invisible. Els records gravats en la tendresa de la infància són sovint els més  profunds.



Aquesta plaça em sembla ara petita però en aquell temps em semblava una plaça grossa com la de Sant Marc de Venècia o com la plaça Major de Banyoles. Allí també hi vaig descobrir un paisatge humà. Els meus ulls fitaven els passavolants i les persones que s’hi atansaven. Ara la trobo petita i massa urbana.
La plaça de Camós era una fondalada ocupada pel taller de can Serra i una estiva de maquinària, un no man’s land on la mainada de Camós vagarejava per tal de trobar alguna bola d'un coixinet o bé una ferro dret per jugar a guanyar terreny. Des dels xiprers de ca la Dolors vaig presenciar com un bordegàs que ho arreglava tot sempre a cops de puny va llançar una pedra que va impactar amb un cop sec contra el ventre d’un gat que caminava en aquesta terra de ningú de la plaça. L'animal va quedar encarcarat panxa enlaire. A la baixada de ca la Pitu Toua vaig aprendre a anar en bicicleta. Els meus peus van donar voltes als pedals seguint la inèrcia de la baixada. Recordo l’alegria que vaig experimentar aleshores. En aquell temps la plaça no estava asfaltada i en més d’una ocasió m'hi vaig pelar els genolls.
Vivíem al pis del Mestre. Era un edifici ben diferent de l’actual. Pujaves al pis des d'una escala costeruda. Franquejaves la porta i trobaves la cuina a mà dreta, a mà esquerra, el menjador, un petit lavabo a mà dreta i les dues habitacions al fons. En aquell temps aquest edifici s’assemblava a un castell o un vaixell gegantí. Jo, des de l’eixida (no en dèiem terrassa), n’era el vigilant, amb el meu tractor de joguina que emulava tots els Massey Fergusons que els camosins conduïen i observava els veïns que entraven a la botiga de can Serra, el barber que parava el sol els dissabtes a la tarda, l’avi Serra, en Salvador, assegut a la cadira de balca i el somriure amable de la Leonor a punt per despatxar coques de sucre. A un racó, la mare guardava en un tancat les plantes i flors que diligentment regava cada dia.

Recordo un dia de l’any 1971, aquell dia en què va aparèixer a la plaça el camió de propaganda de la Lliga com un vehicle de fira ambulant. El va fer venir en Maurici Duran, candidat aquell any a procurador a Corts. Allà ens hi vam aboldronar tots els xafarders i jo, des de l’eixida  vaig capir la seva arribada com si fos un gran esdeveniment. Vaig baixar les escales del pis corrent per admirar aquell camió de propaganda que repartia globus, banderetes, llapis i tota mena de marxandatge electoral. Recordo el color viu de la senyera d'aquell camió. També memoro la vegada que vam llançar bateig des d’aquesta eixida cap a la plaça pel bateig del meu germà Josep. Des d’allà estant el pare va llançar duros a la plaça posseït de joia i d’alegria.
Des de la talaia de la terrassa a on vivíem jo descobria el món. Recordo els xerics dels porcs de can Serra quan els degollaven cada dissabte. Recordo perfectament aquells xiscles que em van portar fins al pati d'aquella casa a espiar, agotnat com un indi que espera atacar una diligència, el final d’aquell espectacle. Allà vaig descobrir l’animal de potes enlaire. Recordo l’olor del socarrim dels seus pèls cremats i aquell terra ple de bassiols de sang, vermell com el Matamors de la llegenda. Una altre imatge impactant que tinc gravada a Camós és una olor forta i abominable: una provessó delirant d’àcars, coleòpters, lepidòpters, que vaig veure dins la carnassa d’un cavall mort  llançat en una fossa sense enterrar en un bosc de Santa Magdalena de Novas. Anys més tard vaig conèixer tots els noms d’aquella fauna a Les particules elementals de l’escriptor francès Michel Houellebecq. La vida, doncs, amb tots els matisos i tragèdies, se m’obria al davant.

 
En aquell temps venia una practicant de Banyoles, la senyora Carme, a donar-nos injeccions. A mi les injeccions no m’agradaven gens. Recordo la vegada que vaig prevenir amb massa antelació l’arribada de la senyora Carme. Aquell dia em vaig amagar sota el meu llit per tal de fer veure que jo no era al pis. Recordo la carcanada de fusta d'aquell moble i l’estretor d’aquell espai. Llavors devia ser un marrec molt menut perquè l’estona que vaig restar allà sota em va semblar una eternitat. Al final vaig desistir i vaig abandonar aquell amagatall pansit com un gos estomacat. La practicant va venir i va executar la seva feina de manera impecable. Tenia un ritual molt marcat: primer de tot feia allò que em feia posava els pèls de punta. Preparava l’agulla a la xeringa i manejava l’èmbol meticulosament per fer l'operació final. En segon lloc et demanava que et giressis i que et baixessis els pantalons. I en tercer lloc et deia que bufessis. Jo exercia tots els passos d’aquest cerimonial de manera ben obedient. Hi havia, però, un inconvenient. Des del moment en què et deia que bufessis fins al moment en què et clavava la xeringa passava el temps suficient per a fer una rentadora, anar a Banyoles i fer una volta a l’Estany... Bé, així  m’ho semblava a mi en aquell temps. Amb ànsies i tremolors un servidor aixecava uns esbufecs veritablement admirables. Al final de tot la senyora Carme et recompensava amb un parell de sugus. Eren uns caramels ben diferents d'aquells que et regalava mossèn Lluís de Banyoles quan li fèiem l'amistat, que eren més aviat cúbics i tenien l'envoltori transparent.


 Quadre de Joan Farrés. Camós (1973). Al fons l'escola de Camós amb l'eixida.

Recordo la vegada que la meva germana es va tancar a dins el pis amb les claus al pany i els maldecaps que van passar els meus pares per fer que obrís la porta. L’Imma era molt menuda llavors però va seguir fil per randa totes les instruccions que els pares li van donar. Al final va aconseguir passar la clau per sota la porta. En aquell pis menut de cal Mestre recordo el rosari que resàvem cada dia i les lletanies que vam aprendre. Jo i la meva germana esperàvem una lletania concreta per victorejar: “Casa daurada!” La casa del mestre no era daurada però tenia  la calidesa familiar que busquen tots els nens en edat ben tendre. La feina d’escola s’emportava moltes estones als pares que sovint delegaven en alumnes perquè ens guardessin i juguessin amb nosaltres. La Fina era una noia amb un somriure dolç que encara ara avui conserva i regala quan corre per Banyoles. 
Ser fill del mestres dels Camós implicava també pagar els seus peatges... I això em passava sovint a l'hora del pati, a l'espai de pòrtland de davant l'escola. Allà els borinots em manaven: “Va Àngel, digues un carro carregat de rocs passa per la carretera i fa carric-carrac.” En aquell temps jo no sabia dir la lletra erra. Recordo que no acabava mai la frase perquè aquells bordegassots de l’escola sempre es posaven a riure. Jo no entenia mai les raons d'aquella hilaritat esclatant.  Més tard vaig saber que deia "em cago" en comptes "d'un carro."
De petits ens banyaven en una palangana que la mare posava a sobre d’una taula i recordo molt bé com ens encenien el televisor perquè estiguéssim quiets. Llavors feien “los payasos de la tele” i més endavant, un programa que es deia “Aplauso” que jo no mirava perquè aquelles músiques eren per a persones més grans i jo era un mocós a qui li agradaven més els soldats i les batalles que estenia a l’eixida.
Una de les particularitats del pis era que no tenia vàter; tenia una comuna. És a dir: un forat que anava directament a una fossa sèptica que tocava l’hort. Amb les nostres deposicions vam abonar durant anys les tomateres de l’hort del mestre i sempre ens vam fer un tip de riure de la grandària d’aquelles tomates tan ufanoses que creixien a l’hort i que nosaltres adobàvem. El pare va ser un bon hortolà. El recordo amb la fanga. Jo l’ajudava sovint a fer la maniobra de buidar la fossa perquè era una tasca delicada que requeria força mans.
Des de l’hort jo dominava els cotxes i carros que passaven per la carretera. Tenia l’amagatall en l’arbre que s’aixecava a prop d’on en Tom, el gos de casa, tenia la seva caseta. Tot i que era de casa en Tom no era d’aquests gossos falders i de laboratori que passegen homes i dones avui en dia. En Tom era un gos lligat que bordava i que infringia respecte. Aquell gos se la campava tot sol quan aconseguia alliberar-se de la corretja; i sempre sabia tornar a casa. En Tom era fosc com un dimoni i sovint  reganyava les dents. De gossos i de pors recordo la vegada que amb el pare vam anar a veure en Tagu a can Mateu i ens vam veure rodejats per la seva guàrdia canina. El pare i jo no vam sortir del sis-cents fins que no vam veure la barba blanca d’aquell eremita tan especial que vivia a prop del Revardit. Els gossos em feien por. Una vegada un gos llop em va acorralar quan anava cap al camp de futbol del Camós. Recordo que em vaig arramblar a un càctus de l'entrada d'una casa i que els meus crits van alertar els seus estadants. Ara que sento els lladrucs d'aquell gos veig la serp enroscada que vaig trobar a sota una teula mentre caçava cargols a prop de casa. En descobrir-la vaig fer un bot i vaig tornar a casa corrents. Ja ho veieu, en aquell temps jo era un nen sedasser, un xafarder que descobria el món i que no parava mai quiet.

Recordo una maqueta de l’escola de Camós que van fer els nens amb fullola en un temps en què els nens serraven amb serres  i agafaven ganivets sense firmar cap autorització dels seus pares. Les noies feinejaven a la cuina de l'escola, un lloc  on la meva àvia tenia el seu regne particular. Els nens paraven i recollien i la campaven a la plaça sense cap vigilància. Com han canviat els temps. Davant de tots vosaltres sabria memorar el lloc exacte de l’armari biblioteca on el pare guardava els llibres de Carmen Kurtz i la lleixa de l’armari on el pare tenia tots els segells gastats que guardava per la diada del Domund. I les figures d’un Betlem enormes, gegantines que el pare va col·locar un Nadal al davant l’escola i les festes nadalenques amb obsequis i paneres.
 Recordo en Pere de les Hermanites amb el seu carro i la seva frase que deia sempre a Camós quan el convidàvem a cafè: “El cafè, per ser bo, ha de ser negre com carbó, amarg com el fel i calent com l'infern.” Recordo les xíndries de can Masó Petit que eren grosses com les bales de canó del baró de Münchhausen i la cabana de Tom Sawyer que en Joan Garcia i altres nois va fer en una aulina a prop d’on ara hi ha el camp de futbol, i les giragonses del sis-cents en camins de muntanya, i el pare que portava la llet a una família necessitada. Eren ampolles de vidre de la Ram.
Potser no estaria amb vosaltres si el Matamors s’hagués emportat el sis-cents aquell dia en què baixava desbordat per sobre de can Milleres i el pare es va atrevir temeràriament a petjar l’accelerador i a travessar aquella ribera d’aigua furibunda. Després de franquejar-lo el pobre pare es va veure incapaç de continuar conduint fins a l’escola. Els fils de les parques són sempre misteriosos i imprevisibles. Avui, quan em miro el Matamors, el veig sempre vermell, roig com el descriu la llegenda. Vermell com el va pintar Jordi Gratacós pel llibre Llops a l’era, el segon volum de la col·lecció Contes de Llegenda (un tresor de col·lecció que el Consell Comarcal algun dia hauria de continuar). L'autor d'aquest preciós conte és Joan Solana. Un patchwork deliciós de llegendes camosines ben trenades i ben escrites. 

Memoro el Matamors i en concret el Seranai, el lloc on els musulmans s’aturaven a resar segons la tradició camosina. L’aigua que davalla de Pujarnol juga a Salt Dalmau i  arriba al Terri a Borgonyà. Seguint el Matamors l’any 1932 un bufarut va causar pànic i va aixecar les teules de can Carxofa i can Reparada.  M’ho va memorar la Victòria Robert filla de can Reparada, el temps en què els de Corts i Camós anaven a la mateixa escola i es feien el compte a cops de terrossa.

 La Victòria Robert i el seu home, Joan Giró

I mussito cançons com la que va regalar l’Alfons Badosa, veí de Canet d’Adri i fill de Santa Teresa de Camós, a mossèn Josep Casassa, assassinat per unes cràpules que volien fer la revolució l’any 1936.  És una cançó dedicada a Santa Quitèria:

Gloriosa Santa Quitèria
volgueu-nos afavorir
per dar-nos la vostra glòria
a l’hora que hem de morir. 

Un altre capellà que vull memorar és mossèn Verdura, "el pare Mariver", i els seus murals pintats amb cera que penjava  a l’escola de Camós per fer doctrina; i els seus vinils i les seves cançons que a casa sempre escoltàvem: “Quan arribi al cel arribaré a casa meva...”, cantava.  Quan ens va deixar l'any 1997 vaig anar a la rectoria de Camós i vaig recollir de l'escampadissa del terra un munt de material interessant que actualment està dipositat a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany.

Fa uns anys la foscor ho abrigava tot i les fresses ressonaven en la nit i ajudaven a fabular històries que s’explicaven vora l’escó o a l’hora d’espellonar. Així va néixer un toro de foc que s’apareixia a una cruïlla de tres camins a prop de cal Santo. A les dotze de la nit tothom fugia d’aquest punt. Una nit, un pagès que venia de Banyoles, després d’escoltar les campanes del monestir de Sant Esteve, va comprovar estupefacte que darrere el carro hi duia un burro vermell, de foc, que arrossegava unes cadenes que amb prou feines podia moure. La història l’explicà el mateix Alfons Badosa a Josep Casassa l’any 1929, el mateix que va llegar una cançó de Santa Quitèria al fill de Sarrià de Ter.
A les Basses també hi apareixia un toro de color vermell que esparverava els més agosarats. A tot el llegendari europeu són abundants les aparicions de bous i toros de foc. Hem de reivindicar, doncs, el burro i el toro vermell com animals autòctons de l’imaginari fantàstic camosí.
A les Basses també s’hi va escoltar fressa de cadenes i truges i godais campant-la de manera misteriosa i solitària. Aquí els gabaions cremaven i, a l’endemà, es trobaven intactes. A l’hora de sopar se sentia una veu sorneguera que deia: “Nyam, nyam, nyam...”, acompanyat del fregadís dels plats de l’escudeller que es movien tot sols. A prop d’on van succeir totes aquestes fenòmens hi vivia en Jaldeus, un curandero ben conegut a la comarca del qual se n’expliquen un munt d’anècdotes.
La llegenda ens apropa i arrela al territori. Ja fa uns quants anys que recullo històries pacientment, una feina delicada com la dels treballadors que endreçaven les eines per construir l’església de Sant Vicenç de Camós i que l’endemà les trobaven en un lloc diferent. Llavors van decidir construir l’església a l’emplaçament actual on s’aixeca actualment. La tradició camosina apunta que l’església va estar a punt de ser construïda al camp de cal Rei o camp dels Aurons, davant de can Jaldeus.
Qui em canvia les eines a mi és sovint la desídia, la indiferència, la desmemòria personal i –el mes trist a vegades– la institucional, la qual combato sense defalliment. Quantes llegendes hem perdut per no haver escoltat la nostra gent gran! No m’imagino la quantitat d’històries que tindríem ara si aquell marrec que descobria aquell món des de l’eixida de la casa del mestre hagués preguntat a la gent gran de Camós sobre llops, bruixes i follets... El pedagog George Jean diu que "aquell poble que no té llegendes per contar als seus fills està condemnat a morir de fred". Encara som a temps de no congelar-nos. I per acabar aquest pregó acabo amb una història que em va explicar una dona camosina. L’Antònia Port va néixer a cal Gall, una casa aixecada pel seu pare en un cobert on sovint s’hi aplegaven captaires i rodamóns. El seu pare es deia Josep Port Vilardell.

“A Banyoles hi havia un home que diu que sempre correvia per allà Banyoles i que no trebaiava. No era pas ni ric ni pobre. Sempre era allà pels hostals, a menjar i a beure. I un dia diu que un li va dir:
—I què ho fas, tu? No trebaies i sempre tens calés... I com ho fas?
(No era pas pobre, sempre tenia calés pels que havia de menester.)
—Ah, mira...diu.
I diu que vivia a una cova a la vora de l’Estany. I llavons li va dir:
—Vols saber-ho de què estic visquent? Vine a casa meu... (que era una cova)
I va entrar a la cova i diu que va dir:
—No anomenis mai el nom de Déu! Pots dir el que vulguis però no anomenis mai el nom de Déu...
I sí, sí, van anar cap allà dintre i diu que hi havia un puesto on hi havia moltes monedes, un atre puesto que hi havia moltes de joies... I tot era una cosa que es veia molt ric, allò. I van anar passant cap allà i diu que van sentir una fressa. Una fressa estranya, com si tronés. I que va dir:
—Que valga’m Déu què es això?
I va estar tot desaparescut i llavons es va trobar al cim d’un abre.”

Segur que tots nosaltres hem sentit l’escalf d’aquesta història que un bon dia un home de Camós va explicar a la seva filla. Es una història molt senzilla, però càlida, com les que recollia el folklorista Cels Gomis  arreu de Catalunya.
Ha estat un plaer haver compartit amb tots vosaltres la gràcia i calidesa d’aquesta història i els records d’aquell menut que un bon dia va descobrir el món des de l’eixida de la casa del mestre. Moltes gràcies, i molt bona Festa Major!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada